Realisme independentista contra el PP i Cs
S’ha girat la truita. Si fa tres anys l’independentisme venia de vendre un projecte que apel·lava a l’emotivitat sense tenir ben lligat l’ancoratge amb la realitat (en aquell moment l’espanyolisme adoptava un posat pragmàtic i oferia coses tan terrenals com una millora del finançament), ahir l’escenari va ser el contrari. L’independentisme s’ha fet realista, i l’unionisme més abrandat, representat pel PP i Cs, apel·la a les vísceres, a la passió i a les ganes de revenja. Aquest intercanvi de papers va planar sobre el debat de TV3. Cayetana Álvarez de Toledo i Inés Arrimadas són les que van oferir un discurs més travat, més coherent i més cristal·lí. Massa. Perquè les seves receptes també són difícils de traslladar a una realitat molt més diversa i complexa del que voldrien. Per contra, Gabriel Rufián demanava, gairebé implorava, diàleg a unes crispades Álvarez de Toledo i Arrimadas que potser pensaven més en l’electorat espanyol que en el català. Al final el que emergia és un bloc a favor del diàleg i la moderació i un altre a favor de la confrontació. La incògnita és quina lectura en faran el PP i Cs la nit del 28-A si aquest bloc del diàleg s’imposa clarament a Catalunya i també a Espanya. ¿Respectaran aquesta decisió del demos legal o creuran que encara estan legitimats per negar-se a parlar al voltant d’una taula?
