01/06/2018

L'última missió de Mariano Rajoy

3 min
Mariano Rajoy, just abans de comparèixer en el ple extraordinari del Congrés dels Diputats per donar explicacions sobre la corrupció al PP

BarcelonaLa imatge de Mariano Rajoy ahir a la nit sortint d'un restaurant a la Puerta de Alcalá explica millor que res com és el polític gallec. Mentre al Congrés de Diputats es discutia una moció de censura contra ell, Rajoy va preferir refugiar-se amb un grup d'acòlits per dissenyar l'estratègia a seguir. Ni rastre de cortesia parlamentària. Ni rastre de respecte per la resta de grups, representants com ell de la "sobirania nacional". Ni rastre de l'elegància i responsabilitat amb què amb el discurs d'aquest matí ha volgut rentar la seva imatge davant l'opinió pública. En l'hora greu per a Espanya, quan les hordes 'rojo-separatistas' estan a punt d'ocupar el poder, Rajoy només té una cosa al cap: el futur del seu estimat Partit Popular.

Perquè Rajoy és i ha sigut bàsicament un home de partit. Darrere de tota la faramalla patriòtica i d'estadista, el que s'amagava és un especialista en la vida interna del PP i un excel·lent parlamentari. Es podria pensar que a Mariano Rajoy només li ha agradat ser president del govern en la mesura que li ha permès mantenir-se al capdamunt de la seva organització política. Com va dir a l'inici de la seva presidència, ocupar la Moncloa equivalia per a ell a "viure en l'embolic", a haver de prendre decisions incòmodes, haver d'assistir a reunions internacionals que tenien zero interès i on a penes podia interlocutar amb ningú per falta de coneixement d'idiomes, i el súmmum ha sigut haver d'afrontar el problema català. Quina molèstia! Com va dir a Miquel Iceta la nit del 155: "Ara que ja tenia l'economia encarrilada em passa això..."

En canvi, allà on Rajoy vibra i s'ho passa realment bé és a la tribuna d'oradors, tal com va tornar a demostrar ahir. Allà, el seu discurs afilat i vocabulari 'noventayochista' brilla davant la mediocritat general. Allà és, avui per avui, imbatible, si no fos per la llosa de la corrupció, que l'ha acabat arrossegant. És cert que no va ser sempre així. Rajoy ha millorat amb el temps, perquè a José Luis Rodríguez Zapatero no el va poder batre parlamentàriament fins que la crisi va desarborar el PSOE.

L'altre medi on Rajoy s'ha mogut com peix a l'aigua són els congressos del PP, on ha patit diversos intents de ser descavalcat. Ningú donava un duro per ell després de perdre per segon cop davant de Zapatero l'any 2008, però en aquell congrés de València va saber teixir aliances amb barons territorials com Francisco Camps contra els seus adversaris, el tàndem Aznar-Aguirre.

Una altra característica de Rajoy és la lentitud i alhora fredor quan ha d'executar algú. Sempre espera fins a l'últim moment, però si arriba a la conclusió que t'has convertit en una llosa per al partit estàs mort. És el que li va passar al mateix Camps (davant l'estupefacció del llavors president valencià), i a tants d'altres com Ana Mato o José Manuel Soria (i abans amb Luis Bárcenas).

En el plànol ideològic Rajoy és un conservador clàssic, gairebé un ultraconservador que de jove va militar en un partit mig carlista i mig franquista anomenat Unión Nacional Española. Tot i així, el seu pragmatisme exagerat, el seu posat d'home de províncies que juga al dòmino al bar, el seu caràcter afable i irònic a vegades ha projectat una imatge d'ell molt més amable i moderada del que és en realitat. Si fos per ell no hi hauria ni llei del tabac ni llei de matrimonis homosexuals, però és prou intel·ligent per veure que no pot anar contra el signe dels temps.

Totes aquestes virtuts no li han servit per escapar-se d'un final ben trist: el de ser el primer president espanyol obligat a marxar per la porta del darrere. Tot i així, encara té un últim servei per complir: reconstruir el PP des de l'oposició, buscar un recanvi i acabar amb l'amenaça que suposa Ciutadans. Segurament des de l'oposició ho podrà acomplir amb més facilitat que des del govern. Al Congrés Rajoy es creix i és un adversari temible. Que es prepari Sánchez, però sobretot Rivera.

stats