¿És Pedro J. Ramírez un exemple de periodisme?

BarcelonaArran de l'article sobre Bob Woodward, alguns lectors han posat com a exemple de periodisme independent alguns noms com els de Pedro J. Ramírez o Juan Luís Cebrián. En el cas del primer, se li ha de reconèixer el mèrit d'haver dirigit un mitjà que ha tret bones exclusives (per exemple, els crims del GAL), però per a mi no serà mai un model de periodista, perquè és d'aquells que, en la meva opinió, s'han extralimitat en les seves funcions i, a més d'informar, han volgut ser part de la notícia, provocar-la fins i tot. D'això a Espanya n'hi ha molta tradició. L'any 1998, el llavors exdirector de l'Abc va confessar a la revista Tiempo que "per fer caure Felipe González s'havia fregat l'estabilitat de l'Estat". Ansón relatava com un grup de periodistes es reunia per conspirar contra el govern del PSOE i accelerar l'arribada de la dreta al govern.

Qui formava part d'aquell grup de conspiradors? Doncs hi havia, a més d'Ansón, Antonio Herrero, Pablo Sebastián, Manuel Martín Ferrand i, esclar, Pedro J. Ramírez. Aquesta mena de comportament es va veure molt clarament després dels atemptats de l'11-M, quan, en contra de tota evidència, El Mundo va alimentar durant anys la teoria de la conspiració que atribuïa la matança jihadista a ETA o als serveis secrets d'algun país estranger. Aquest tipus de comportament, que també està molt ben explicat per David Jiménez al llibre El director, acosta més la figura de Pedro J. a la de Roger Ailes, el polèmic fundador de Fox News, que no pas a la de Bob Woodward. La missió del periodista és informar amb rigor, i no jugar a fer de polítics. Com quan Pedro J. es va atribuir la baixada d'escons d'Artur Mas el 2012 per la informació falsa que havien publicat. Això no és periodisme.