Melero, el Ronaldinho del Suprem

MadridLa data del 17 de novembre del 2005 ha quedat gravada en l’imaginari barcelonista com el dia en què el Bernabéu va aplaudir Ronaldinho després d’una actuació estel·lar. Que se’t reconegui el mèrit en un camp teòricament advers no és tan habitual, però això és el que va passar ahir a la sala de premsa del Tribunal Suprem, on els periodistes van saludar amb un aplaudiment espontani el final de la intervenció de Xavier Melero, el lletrat de Joaquim Forn.

I és que el seu informe final va tenir de tot: ironia (sempre es referia al “brillantíssim” informe del fiscal), humor (amb referència a la pel·lícula Amanece, que no es poco inclosa) i sobretot tones de mala llet destinades especialment al fiscal Javier Zaragoza, present a la sala. Va ser un espectacle digne de veure’s. Acostumats al seu to amable i sardònic, ahir Melero va mostrar que no és algú que voldries tenir com a enemic. Cada argument de l’acusació era disseccionat, reduït a l’absurd i, finalment, llençat a les escombraries amb cara de menyspreu. Els cops eren tan durs que l’espectador tenia la sensació d’assistir a un espectacle de sado no apte per a menors. Ara bé, el seu relat descarnat del que va suposar en realitat la DUI tampoc és recomanable per a estómacs processistes.

Al costat de Melero, Andreu Van den Eynde, que havia obert foc al matí, va semblar suau. Però no ho havia sigut gens. De fet, en el recés del matí l’advocat de Junqueras i Romeva va rebre moltes felicitacions. En conversa amb l’ARA reconeixia que el seu objectiu era introduir el dubte en algun dels magistrats més esquerrans, principalment Ana Ferrer, l’única dona del tribunal. Les defenses saben que Manuel Marchena aspira a una sentència per unanimitat, i això atorga un gran poder de veto a cadascun dels jutges.

El gran dia de les defenses

És el gran dia de les defenses, i això crea un cert efecte d’eufòria que algun dels acusats, com Carles Mundó, s’encarrega ràpidament de matisar. “La lliga no es guanya en un partit concret, encara que sigui un Madrid-Barça, sinó en molts”, diu amb el seu to pedagògic habitual. La crua realitat és la que es viu a dins de les instal·lacions del Suprem, on l’Estat exerceix fins en els més petits detalls la seva autoritat basada en el poder coercitiu. ¿En volen un exemple? Un policia nacional s’acosta a l’advocat Benet Salellas i li demana que, sisplau, no recolzi la sabata en el granit d’una de les parets del claustre. Salellas obeeix ipso facto sense deixar de somriure a l’agent, que es mostra satisfet per haver mantingut l’ordre en aquell espai tan sagrat.

A dins de la sala de plens del Suprem l’autoritat de l’Estat, que té el monopoli de la violència, la representen només dos agents. Però són suficients per crear un mur invisible però impossible de creuar, el que separa la zona on se situen els acusats, defenses, acusació i tribunal, dels espectadors. El mur es traspassa amb salutacions afectuoses i somriures càlids. En el moment d’entrar a la sala emergeixen les figures d’Oriol Junqueras i Mundó, dos santpaus que parlen animadament. La vista va processant rostres familiars: Turull, Rull, Sànchez, Romeva, Forn...

Tots ells han desenvolupat, si us plau per força, una gran habilitat en la comunicació no verbal. Gairebé es pot mantenir una conversa sencera només amb mímica. Hi ha un moment en què la porta de la sala és com la Meridiana en hora punta i et trobes amb Ortega Smith a un costat i Diana Riba a l’altre.

Van den Eynde desgrana els seus arguments amb la pirotècnia verbal que semblava haver perdut en la part final del judici, alternant els tecnicismes jurídics amb comentaris gairebé humorístics, com quan es dedica a explicar els acords de la música d’estil ska. Les seves expressions crossa són “ ¿vale? ” i “ Esto es lo que hay ”, que rebaixen el discurs a un nivell popular, gairebé de barra de bar. Entre la professió, aquest recurs provoca divisió d’opinions, però cal admetre que fa el seu efecte.

Pina, en canvi, és el més emotiu, de manera que és el que fa servir més la primera persona. Això l’allunya de la fredor killer de Melero i l’acosta a allò que els fiscals en dirien la “massa” independentista. Tots dos destaquen el paper dels 300.000 ciutadans que van votar no durant l’1-O. Ells són la prova, afirmen, que aquell dia no hi va haver un cop d’estat sinó l’exercici del legítim dret a la protesta.

Marchena, però, ni se’ls mira. Escriu en el seu ordinador i el seu rostre apareix il·luminat per la pantalla, cosa que li confereix un aspecte sobrenatural. Fantasmagòric. Ell és l’home que ha de decidir si aplaudeix Ronaldinho o no.