Publicitat
Publicitat

L’independentisme toca a sometent per frenar Ciutadans

Arrimadas pot ser primera, però Iceta és el candidat unionista amb més possibilitats de ser president

La pregunta es formula en petit comitè, en grups de Whatsapp, i en xiuxiuejos a cau d’orella. “Pot guanyar Ciutadans?” Si el que la pronuncia és independentista sol acompanyar la frase amb una ganyota d’incredulitat, com si fos el pitjor dels malsons. Si la formula un federalista d’esquerres, va seguida d’un gest de desaprovació, un “Ja us ho deia jo que passaria això amb el Procés”. Si la planteja un unionista, de dretes però també d’esquerres, esdevé una afirmació rotunda mentre un ampli somriure se li dibuixa al rostre.

I és així. Les del 21 de desembre són les primeres eleccions al Parlament de la història en què una formació aliena a la tradició del catalanisme pot ser primera força. Una altra cosa és que això és tradueixi en un govern unionista, però no hi ha dubte que l’impacte polític seria de primera magnitud, i només cal pensar un moment en els titulars de la premsa madrilenya de l’endemà.

Davant d’aquesta amenaça certa, l’independentisme toca a sometent i crida a la màxima mobilització per frenar Cs, i també a concentrar el vot en les respectives candidatures. Ho va fer Junts per Catalunya en el míting central de divendres i ho va fer ahir ERC en el primer acte en què es va poder sentir la veu d’Oriol Junqueras.

L’enfonsament del PP

Quina és, però, la clau que explica aquesta puixança de Ciutadans? El principal motiu és l’enfonsament del PP de Mariano Rajoy, una variable que pocs preveien després que fos el president del govern en persona qui va prémer el botó del 155 i va activar el fiscal general de l’Estat perquè enviés el govern català a la presó o a l’exili. Ahir ho va reivindicar a la desesperada la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, que es va vantar d’haver “escapçat” el moviment independentista. Per quin motiu el PP està sent abandonat pel seu electorat tradicional? La resposta es diu efecte cavall guanyador. Inés Arrimadas està fent una campanya presidencialista, amb crides a aglutinar el vot d’un electorat que sempre s’ha sentit exclòs del joc polític català i ara, atiat per les campanyes mediàtiques que dibuixen els independentistes com a “colpistes”, “supremacistes” o, directament, “nazis”, espera viure una nit triomfal, una mena d’alliberament del règim de Vichy.

De moment Arrimadas avança en la campanya sense cap entrebanc seriós, amb una estratègia calculada que inclou dos nivells de missatge: un de més suau destinat als sectors catalanistes moderats; i un de més contundent protagonitzat pel mateix Albert Rivera, que, com no fa tant passava amb els mítings socialistes amb Felipe González, desperta l’entusiasme de les masses espanyolistes que li reclamen “canya” contra Puigdemont i Junqueras. I això mentre Miquel Iceta ha hagut de fer marxa enrere amb la seva proposta d’indults i Xavier García Albiol va ser desautoritzat pel govern espanyol en l’afer de l’espionatge dels Mossos. Arrimadas fa servir un llenguatge calculat al mil·límetre. Així evita parlar directament d’augmentar les hores de castellà a l’escola i ho substitueix pel sistema de trilingüisme català/castellà/anglès que el PP va intentar implementar sense èxit a Galícia, les Illes Balears i el País Valencià davant l’oposició de la comunitat educativa. Al Congrés de Diputats, Toni Cantó no ha dubtat a carregar contra mestres i llibres de text, i Juan Carlos Girauta contra TV3 i els mitjans sobiranistes.

Les possibilitats d’Arrimadas

Però quines possibilitats reals té Inés Arrimadas de ser presidenta? La veritat és que molt poques perquè cap dels seus dos potencials socis, ni el PP ni el PSC, estan interessats a enlairar la política de Jerez de la Frontera. En realitat, en el bloc unionista s’accepta que el candidat amb més possibilitats és Miquel Iceta, que és l’únic que podria aconseguir la quadratura del cercle, és a dir, ser investit amb els vots a favor de PP i Cs i l’abstenció dels comuns, un escenari que a hores d’ara sembla remot. De fet Arrimadas només tindria opcions reals de ser el 131è president si el bloc anomenat constitucionalista suma majoria absoluta i Cs és primera força. En aquest supòsit tant Iceta com Albiol ho tindrien molt difícil per oposar-s’hi. Però cal dir que cap enquesta, ni la més favorable a l’unionisme, preveu aquest resultat, sobretot perquè el transvasament de vots entre blocs és mínim. En el cas dels comuns, els seus estrategs electorals afirmen que tenen vot fronterer amb PSC, ERC i CUP però no amb Ciutadans.

L’èpica de la resistència

Davant d’aquest panorama l’independentisme no té més remei que serrar les dents i redoblar els esforços perquè el 21-D no esdevingui un Waterloo. Aquesta vegada, a diferència del setembre del 2015, no hi ha missatges d’eufòria ni grans promeses: ara s’apel·la a l’èpica de la resistència, a les virtuts de la persistència i al retorn del govern legítim. El legitimisme és la principal carta de Junts per Catalunya, que ahir va rebre el suport de l’ANC, que va dir que només reconeixerà Puigdemont com a president legítim.

ERC, en canvi, se centra a denunciar la presència del seu candidat a la presó i la discriminació que això suposa, i a fer crides a evitar que “el bloc del 155” se surti amb la seva. La secretària general d’ERC, Marta Rovira, va ser la més explícita quan va advertir que si hi hagués una victòria unionista “arrasarien amb tot”, un “tot” que es refereix als grans consensos que el catalanisme ha forjat al voltant de la defensa del català, de l’escola i de l’autogovern.

¿Es pot passar d’un procés independentista i del que va significar l’1-O i el 3-O a un procés invers, de desmuntatge dels pilars bàsics del catalanisme? És una possibilitat improbable, però per primer cop no totalment impossible. Una victòria d’Arrimadas lligada a una derrota en escons de l’independentisme crearia un ambient favorable a aquest desmuntatge, sobretot a Madrid. Per contra una victòria independentista seria llegida com la constatació que el procés català ha vingut per quedar-se. I que no l’aturen ni la presó ni l’exili.

21D
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/04/2018

Consultar aquesta edició en PDF