Publicitat
Publicitat

PARLEM-NE

L'esport i les causes polítiques

EL 16 D'OCTUBRE del 1968 els nord-americans Tommie Smith i John Carlos van quedar primer i tercer respectivament en la final dels 200 metres dels Jocs Olímpics de Mèxic. A l'hora de rebre les medalles, tots dos van decidir protestar contra la discriminació racial aixecant un puny amb un guant negre. Aquella imatge és avui una icona de la lluita de la comunitat negra per la igualtat de drets. Però va representar el final de la carrera esportiva de dos magnífics atletes. Aquesta història m'ha vingut al cap arran del cas de la waterpolista Roser Tarragó i el linxament que ha rebut per mostrar-se amb una estelada.

Qualsevol assessor sempre desaconsella a un esportista que faci manifestacions de caràcter polític perquè automàticament baixa el seu caixet publicitari i, en conseqüència, els seus ingressos. Per no parlar de fer un acte de rebel·lió com no anar amb una determinada selecció, cosa que li pot comportar una sanció federativa i la fi de la seva carrera professional. Un pilot del Dakar em va explicar una vegada les pressions de Repsol perquè sortís a les fotos amb la bandera espanyola. I com es veia obligat a claudicar per fer allò que més li agradava a la vida. O quan Oleguer va perdre el patrocini de Kelme.

Entenc l'esportista que no vol mullar-se. Però també és cert que poques persones tenen la possibilitat d'ajudar tant a una causa política com un esportista d'elit. Smith i Carlos van sacrificar les seves carreres per una idea. Quants de nosaltres ho faríem?

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF