L’1-O va ser el Little Bighorn dels catalans?

Els sona la batalla de Little Bighorn? El 26 de juny de 1876, al costat d’un petit riu a l’est del territori de Montana, va tenir lloc la derrota del famós Setè de Cavalleria comandat pel general Custer davant d’una poderosa aliança sioux en què destacaven líders com Tasunka Witko, més conegut com a Cavall Boig. La història sempre forneix analogies interessants (i potser inquietants) per interpretar l’actualitat. Ara, salvant totes les distàncies hagudes i per haver, els proposo un joc: imaginem que els indis són els catalans i els nord-americans d’origen europeu són l’estat espanyol.

Tot comença amb una negociació, com amb l’Estatut. Per posar fi a anys d’hostilitats, protagonitzades pel cabdill Núvol Vermell, el govern dels Estats Units va signar amb els sioux l’anomenat Tractat de Laramie (1868), que designava el territori de Dakota del Sud com a territori indi “mentre creixi l’herba”, és a dir, a perpetuïtat. Aquesta perpetuïtat, però, va ser curta. Només va durar 6 anys. El 1874 es va trobar or a les Black Hills, unes muntanyes sagrades en territori indi, i un general ambiciós i amb aspiracions presidencials, George Armstrong Custer, ho va fer públic per guanyar notorietat.

Igual que Rajoy amb el recurs de l’Estatut, Custer va propiciar la ruptura unilateral del pacte amb els indis per part del govern dels Estats Units, que va obligar els indígenes americans a renunciar a les seves terres sagrades i a reagrupar-se en reserves.

Lògicament els indis van començar una revolta, com els catalans després de la sentència del TC. La primera cosa que van fer és bastir una àmplia aliança sioux entre grups que tradicionalment havien estat enemics, tal com aquí van fer ERC i CiU. Així es van aplegar els lakota, els oglala o els arapahos, amb líders tan carismàtics com Tatanka Iyotanka, conegut com a Bou Assegut. Era un líder espiritual molt respectat, mentre que Cavall Boig, de caràcter impetuós, era el líder guerrer en el camp de batalla.

La primera reacció de Washington va ser menysprear la revolta i enviar un destacament de l’exèrcit per esclafar-la. Una de les columnes, comandades per un Custer que estava preparant la seva candidatura a la Casa Blanca, va albirar el gran campament indi. Però en lloc d’esperar la resta de l’exèrcit, va decidir atacar amb menys de 1.000 homes confiant en el factor sorpresa.

L’atac, com l’estratègia repressiva de Madrid l’1-O, va ser un desastre. Es van veure superats pel nombre de guerrers indis, que van massacrar els homes de Custer i van matar el general. Aquell va ser el màxim dia de glòria sioux, i encara avui es recorda. Com l’1-O ha quedat gravat a la memòria catalana.

A Washington la derrota es va viure com una humiliació sense precedents. Els diaris van iniciar una campanya contra els indis, als quals acusaven de ser infrahumans, i van provocar un estat d’opinió propici a l’extermini. Els sona?

El general William T. Sherman, especialista en la tàctica de la terra cremada, va idear el pla per acabar amb els indis: no se’ls exterminaria a ells directament, sinó al seu principal aliment: els bisons. Com ara s’intenta amb l’empobriment econòmic i la fuga d’empreses, van començar llavors les grans matances de bisons que els portarien al límit de l’extinció. Sherman va aconseguir el seu objectiu. Sense bisons, els indis, de cultura nòmada, morien de gana. I la seva vida no tenia sentit. A poc a poc es van anar rendint. Uns van acceptar anar a les reserves, d’altres van fugir al Canadà. Cavall Boig va ser assassinat pels blancs. Bou Assegut va tenir un final més trist. El van matar els seus quan planejava una revolta. Presó o exili. Vet ací el dilema dels indis... i dels líders catalans.

La lliçó és inevitable: una victòria davant d’un rival massa fort pot acabar sent el preludi d’un període de repressió brutal. Resulta interessant, però, com la cultura nord-americana i l’ameríndia han digerit el mite de Little Bighorn. Els indis consideren que la seva derrota davant el poder blanc era inevitable, per això creuen que la memòria de líders com Cavall Boig o Bou Assegut els ha ajudat a mantenir la dignitat com a poble. També molts nord-americans consideren avui, a diferència dels seus antecessors, que els indis eren els bons de la pel·lícula.

L’analogia amb el cas català funciona només fins a cert punt. Hi ha una diferència substancial, i és que a l’Europa del segle XXI als catalans no se’ls pot prendre el dret de vot ni tancar en reserves. I això obre unes perspectives totalment diferents. Ara bé, sí que hi ha una regla universal que es pot aplicar. I és que s’han de calibrar molt bé els riscos d’humiliar un enemic molt més fort que tu, i que una victòria pot esdevenir ràpidament una derrota. També és cert que avui Cavall Boig té un monument i Custer és vist com un personatge arrogant i ridícul.