Insultar amb gràcia
En el vintè aniversari de la mort de Vicent Andrés Estellés, el gran poeta valencià, jo vull agrair-li, sobretot, haver-me descobert Catul. El poeta llatí és famós pels seus poemes d'amor pujadets de to. Llegir-lo i pensar que són versos escrits fa més de 2.000 anys és una autèntica experiència desmitificadora. I et fa reflexionar sobre com podia ser el sexe sense la càrrega culpabilitzadora del cristianisme.
Per això sempre m'ha intrigat l'impacte que aquests hendecasíl·labs llatins devien tenir en aquells monjos que pacientment es van dedicar durant tota l'Edat Mitjana a salvar els clàssics de la foguera. O més a prop, com s'ho devien fer els prohoms llatinistes de la Bernat Metge.
Catul, el poeta que representa millor el carpe diem horacià, els devia semblar poc menys que el dimoni. En el poeta llatí la possessió sexual és un objectiu en si mateix que s'assimila al concepte d'amor. Dit d'una altra manera, per Catul l'amor sense sexe és una malaltia de la qual t'has de curar (així ho admet, per exemple, en l'elegia LXXVI, en què demana als déus que l'alliberin de l'amor no correspost per Lèsbia).
Però si alguna cosa m'agrada de Catul és el seu mestratge en l'art de l'insult i la provocació. Busqueu, per exemple, la poesia XVI, dedicada a dos dels seus crítics més acèrrims, Aureli i Furi, als quals amenaça amb penetracions diverses per haver posat en dubte la seva masculinitat.
Estellés també hi va excel·lir, per exemple en aquest poema dedicat al director de Las Provincias , José Ombuena: "Suetoni, que és un fill de puta, / cosa que no té cap mèrit, car tot ho féu la seua mare / amb el consell i el consentiment del marit". Avui no s'insulta amb tanta gràcia.
