ENTREVISTA

“Recomanaria als independentistes no subestimar el contrari i no tenir pressa”

Daniel Innerarity, filòsof bilbaí,presenta ‘Política para perplejos, una guia per moure’s en un temps marcat per la incertesa

Cap on va la política?

Anem cap a un món en què fer bons diagnòstics en un context de provisionalitat i aprendre a gestionar la incertesa serà clau. Per això la política ha de guanyar capacitat estratègica i construir sistemes intel·ligents per afrontar catàstrofes democràtiques com la que suposa Trump. Un consell: no subestimem el que avorrim.

¿Encara es pot distingir entre esquerra i dreta, segons vostè?

L’esquerra fa un discurs de valors i la dreta és més adaptativa. Els primers estudien en facultats i els segons en escoles de negocis. Els primers són més lents i els segons més àgils. Això explica que aquest món canviant sigui més fàcilment gestionable per la dreta que per l’esquerra. L’esquerra repara i la dreta modernitza, però cap de les dues té les eines per fer la cosa més important: configurar el futur, anticipar-se.

El seu anterior llibre era sobre el fenomen de la indignació. Què ha passat des de llavors?

Alguns diagnòstics eren equivocats. Els cridats a protagonitzar el canvi han demostrat poca capacitat i en bona mesura continuen manant els de sempre. De la indignació hem passat a la perplexitat.

Ha fracassat la nova política?

La política ha entrat en l’espai de la moda: és una cosa de temporada. I ara veiem moltes versions postmodernes de coses molt antigues. El discurs de Cs amb la bandera recorda el passat recent. El plebiscitarisme de Podem ve del peronisme clàssic...

S’ha acabat amb una consulta sobre un xalet...

Indica que com a societat enfoquem els debats en els temes més escabrosos, ocultant les qüestions de fons. En el cas del xalet he vist molt poc debat sobre el model de vida econòmica i el projecte personal que implica una hipoteca d’aquest estil i com això contrasta amb el model econòmic de Podem. Un altre cas és Cifuentes, que cau per haver robat dues cremes en un súper i no pel mal enorme que ha fet a la universitat. Som una societat distreta per nimietats.

No en salva ningú?

No, però ni a mi mateix. Mai he pensat que la culpa sigui dels polítics: són producte de la nostra societat.

Al llibre parla dels mitjans de comunicació i del seu paper capital.

El problema és que no exerceixen el seu paper de mediació, de filtradors, de jerarquitzadors. Amb les xarxes socials el que tenim és una profusió d’informació, de spam polític, que informa però no orienta.

Els mitjans creen bombolles?

L’espai comunicatiu cada cop està més fragmentat. I si jo només m’informo amb veus que confirmen els meus prejudicis acabo sent un estúpid, perquè la lucidesa ens ve del contrast de punts de vista. Però l’espai polític no crea espais de trobada, sinó una successió de monòlegs.

Com ha sigut la seva experiència en la política activa com a candidat de Geroa Bai a les eleccions generals?

Sempre he sigut molt conscient dels límits de la política, de les grandeses i també de les petites misèries. No he après res que no sabés abans.

Navarra també és un lloc amb posicions molt polaritzades.

Navarra és un laboratori. Ara la dreta navarresa parla de la catalanització de Navarra, però elsabertzales som menys de la meitat del govern. Allà també es va dir que les empreses fugirien i no ha passat. Hi haurà una manifestació contra l’euskera perquè la dreta vol portar l’agenda cap a les qüestions identitàries.

A Espanya es veu ara una inflamació del nacionalisme espanyol.

Sí, i l’estratègia de Navarra l’apliquen al País Valencià, l’Aragó i les Balears. El seu concepte d’Espanya és molt estret, veuen com a no espanyol tot el que és diferent de la seva visió.

És una forma de populisme?

Sens dubte. El populisme s’ha contagiat a tot l’arc parlamentari. Apel·lar a un poble sense diferències forma part del manual del populisme peronista de tota la vida.

¿Albert Rivera és un exemple d’aquest peronisme?

Hem d’acostumar-nos a conviure amb dos tipus de dretes. A Espanya hi havia una dreta conservadora, mandrosa, reticent als canvis. I ara hi ha una dreta activista, voluntarista, amb poca experiència política. A l’esquerra també ha passat.

¿Veu Ciutadans com una amenaça a l’Espanya plural?

Sí, però sobretot és un reconeixement del fracàs de la idea de l’Espanya plural i integradora de la diferència. És un drama, perquè dona la raó als que a l’altre extrem diuen que no hi ha acord possible. El desplaçament de la gent cap a l’independentisme no és una bogeria, és una reacció a una dinàmica excloent d’una Espanya cada cop menys hospitalària amb la diferència.

Quins consells donaria a l’independentisme català?

Mai s’ha de subestimar el contrari. S’ha d’obsessionar menys en les estructures d’estat i més a consolidar la majoria. No s’ha de tenir pressa. I s’ha de guanyar la batalla del prestigi, sabent que les credencials democràtiques que cal demostrar són més grans que les que ha de demostrar l’Estat. S’ha de ser conscient d’aquesta asimetria per cometre menys errors.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF