EN DEMOCRÀCIA les formes són el fons. Per això el debat d’ahir era important, ja que l’estat espanyol no només va enterrar formalment la possibilitat d’una via acordada per poder fer la consulta, sinó que va demostrar de forma empírica que el pacte és, en aquest punt, impossible. En un escenari a la britànica, el debat d’ahir hauria d’haver estat el primer acte d’una llarga precampanya del 9-N en què les dues parts haurien desplegat els seus argumentaris a favor i en contra de la secessió amb l’objectiu de convèncer els ciutadans. Democràcia en estat pur. Però això no és la Gran Bretanya.
En lloc d’aquest escenari civilitzat, el cop de porta de Madrid inaugura una fase que podríem batejar com a via subterrània, en què d’aquí a la tardor es posaran en joc múltiples forces que, fora de la llum pública, accionaran palanques de pressió per aturar el procés. La feina dels periodistes serà estar atents a totes aquestes maniobres que formen part del paradigma de la política clàssica. D’alguna manera, ahir Rajoy i Rubalcaba van fer seva aquesta via, que inclou una renúncia explícita a intentar una victòria a les urnes i a la seva llei màxima: una persona, un vot.
Mentrestant, a la superfície i a la llum del sol, els activistes de l’ANC, amb aquesta barreja de voluntat de ferro i confiança cega en les bondats de la independència que els caracteritza, pressionaran els representants públics amb actes al carrer. De fet, la gran V que es prepara per a la Diada vindrà a ser com un exorcisme contra aquesta via subterrània que tant farà parlar els mesos de juliol i agost (quant fa que no tenim un estiu tranquil?).
Qui guanyarà? És difícil de preveure. Però no fa tant de temps hauria estat impossible ni tan sols imaginar un duel semblant. I això és el que converteix el procés en tan imprevisible com interessant.
