UN ALUMNEde la Pompeu Fabra que està fent un treball sobre periodisme d’opinió em fa dues preguntes. La primera és com vaig començar a escriure articles. I la segona quin és el procés que em porta a decidir un tema o un altre. La primera pregunta em porta directament a l’11 de setembre del 2001 i als atemptats de les Torres Bessones. En moments de màxima ebullició informativa l’articulista nota que els articles li vénen al cap amb una sorprenent assiduïtat, alguns gairebé redactats de principi a final. El meu problema, però, és que en aquella època treballava a la ràdio i no tenia diari. Per sort sí que coneixia un director de diari, en Vicent Sanchis, al qual vaig martellejar incansablement fins que el vaig convèncer perquè em deixés fer arribar les meues propostes a la secció d’internacional. Em vaig fer quatre esquemes de possibles articles, tots amb una extensa llista de fonts i documentació. Evidentment tot era una gran impostura, perquè jo abans de l’11-S a penes sabia res dels talibans o d’Al-Qaida, però, i aquest és el meu consell als estudiants, en aquesta professió cal tenir sentit de l’oportunitat. I quan es crea una demanda concreta cal córrer a satisfer-la.
El cas és que el meu primer article publicat en premsa, amb data del 22 d’octubre del 2001, porta el suggerent títol El joc desestabilitzador. I un subtítol encara més grandiloqüent: Les quatre potes sobre les quals s’aixeca el pla global traçat per Ossama bin Laden. L’article explica quins són els quatre països clau per a Al-Qaida (el Pakistan, Egipte, l’Aràbia Saudita i Indonèsia) i és ple d’argot tècnic jihadista i dades extretes dels tres o quatre llibres que llavors es van posar de moda. Una feina impecable, vaig pensar. Però ves per on que el director ho devia detectar perquè em va treure de la secció d’internacional i em va fitxar per escriure de política. I aquest article, per cert, és la resposta a la segona pregunta de l’Albert.
