AQUEST DIMARTS assistirem al Congrés de Diputats a un assaig de diàleg en què sentirem paraules grandiloqüents dites amb bon to però que discorreran en línies paral·leles sense cap punt d’intersecció. Perquè són els pressupòsits que hi ha al darrere de cada postura allò que impossibilita l’entesa. No és, per tant, una qüestió d’actitud, ni tan sols de voluntat, sinó d’una barrera conceptual impossible de superar fins i tot per a les ments més privilegiades de la capital del Regne.
I quina és aquesta barrera conceptual? Molt fàcil, Madrid ha d’entendre que els catalans amb consciència nacional són uns éssers identitàriament complets. Aquest fet aparentment senzill té unes implicacions brutals, perquè vol dir que, a la pràctica, un català pot prescindir d’Espanya, cosa que al revés és impossible. Per això a un català no se li poden demanar adhesions ontològiques sinó que se l’ha de convèncer amb arguments racionals. Perquè, a diferència d’un murcià o un asturià, és lliure per triar.
Aquest fet col·loca el pols en uns termes de desigualtat absoluta. El català tindria la paella pel mànec en una eventual negociació perquè, mentre que el seu oponent està lligat amb cadenes al concepte Espanya, ell es pot aixecar de la taula (metafòricament) en qualsevol moment. La seua llibertat és la seua força.
Aquest és el motiu pel qual els catalans són vistos amb suspicàcia. Perquè fins i tot aquells que proclamen la seua espanyolitat (Albert Boadella, per exemple) ho fan per voluntat pròpia, perquè els ha interessat. I no hi hauria d’haver res pitjor per a un espanyol autèntic que un espanyol de conveniència, abans fins i tot que un espanyol renegat. Si Madrid no veu que tracta amb homes lliures i emancipats als quals ha de convèncer, el diàleg no avançarà. Perquè no serà fins llavors que entendrà que ha de transaccionar.
