EL 2 D'ABRIL del 1917 el president nord-americà, Woodrow Wilson, va demanar permís al Congrés per intervenir en la Primera Guerra Mundial al costat dels aliats. L'endemà l'opinió pública nord-americana va llegir la notícia als diaris sense entendre res. La raó és que la premsa s'havia dedicat llavors a informar sobre la guerra com si fos una mera successió de batalles, però ningú s'havia preocupat d'explicar als nord-americans com els afectava aquell conflicte i quines implicacions tenia per a les seues vides. Els estudiosos de la història del periodisme situen en aquest moment el naixement del periodisme interpretatiu, que intenta anar més enllà de la superfície dels fets per aconseguir-ne una comprensió cabal. Des de llavors, doncs, els periodistes informem i interpretem.
Què passa, però? Que de vegades volem anar massa enllà. Així, per exemple, quan un polític diu una frase, el periodista intenta esbrinar-ne els motius de fons i busca confeccionar un relat explicatiu (un marc teòric diríem) que de vegades no existeix. Més sovint del que sembla un polític parla per parlar, o està despistat, o s'equivoca. De manera que aquest polític l'endemà llegirà interpretacions ben diverses sobre les paraules que ha pronunciat sense haver-hi pensat gaire, i podrà triar quina li va millor. I així és com, gràcies als periodisme interpretatiu, els polítics es projecten a l'opinió pública com a més intel·ligents del que realment són. I això també és una cosa que mai ens agrairan.
