Les ulleres de Polanyi

Un país al mapa o un país fet un mapa -la importància del matís-. Una societat amb mercat o una societat de mercat -la diferència abissal en la tria de la preposició-. 65 anys després, La gran transformació, una crítica del liberalisme econòmic, de Karl Polanyi, continua sent, malgrat els anys, la crítica antropològica més lúcida i aguda al mite-faula estavellat del mercat lliure autoregulat. També és el bisturí analític nuclear més precís contra la distopia neoliberal que vingué després. Sense espòilers, ja estàvem avisats: la mercantilització de tot plegat, la reducció a mercaderia de cada cosa, amenaçava de trencar tot vincle social, esquerdava la dignitat humana i esmicolava les possibilitats de comunitat. Si tot és diner, guany i benefici, res té valor i tot té només preu. I ja no hi ha societat, només càlcul. I així ens va. La borsa o la vida.

Que el mite del mercat lliure -encara dolorós dogma econòmic vigent i patró polític vergonyós-és doblement fals ho escup l’estricta realitat, extralimitació ecològica cap al col·lapse inclosa. Allà on més lliure ha estat el mercat, més presa ha estat la gent i la concentració de poder i riquesa no ha deixat d’accelerar-se brutalment. Però no només és això: contra tota fantasia autoreguladora, l’expansió intensiva de les desigualtats socials no s’ha produït en absència d’estat sinó amb la intervenció permanent d’un estat capturat per allò anomenat forces del mercat. El mercat lliure mai no ha rutllat sense les ordres de l’estat gendarme i de l’estat penal. Paradoxes democràtiques, a nosaltres ens deixen votar cada quatre anys però els mercats financers voten cada dia, puntualitzava l’enyorat Ramon Fernández Durán quan ens avisava el 1994 de La explosión del desorden. I sí, ja hem perdut el compte de rescats públics en nom de fallides privades, el capitalisme dels amiguets no és cap conte de fades sinó una realitat global, i una vuitantenta de paios acumulen la mateixa riquesa que la meitat de la humanitat. Tot lliga. Aquesta setmana han descobert al Brasil 30 tallers il·legals amb treball quasi esclau: confeccionaven roba per a la Zara d’Amancio Ortega, fortuna mundial.

Dos fets consecutius -i un tercer de permanent, la mateixa realitat- m’ho han recordat recentment: la reedició el 2016 de La gran transformació per part de l’Editorial Virus i el darrer i recomanable quadern que ha editat Cristianisme i Justícia, Mercaderies fíctícies Mercaderies fíctícies -si aquest cap de setmana tenen 30 minuts, facin-hi una ullada, no se’n penediran (o sí, de saber com rutlla tot)-. Si el primer ens continua recordant la radical incompatibilitat entre societat democràtica i mercat capitalista, el segon té la virtut de passar els nostres dies, un país fet un mapa de desigualtats, per les ulleres de Polanyi a través de tres factors concrets: el treball, l’habitatge, els mercats financers. A casa nostra, la mercantilització de tot té xifres. Aquesta mateixa setmana hem sabut que la pobresa assalariada ja puja al 16,4% de les persones amb feina, en una societat on la precarietat vital i laboral -riders, riggers, kellys, manters- és imparable en la uberització de l’existència. Ja sabem que cada hora una família perd casa seva per impossibilitat d’assumir el lloguer o la hipoteca. I que els ciutadans, de mitjana, paguem tres cops més impostos que qualsevol multinacional. Ara preguntin-se què fan els nostres poders públics per revertir-ho. I no plorin. Rebel·lin-se.

Aquesta realitat devastadora és, malauradament, extensible a tots els àmbits. Aquesta setmana també hem sabut, transport públic com a sucós negoci privat, que de cada 4 euros que es facturen al TRAM, un és un guany net; i més encara, que les concessionàries que el gestionen han demanat un crèdit de 168 milions per retribuir dividends de 90 milions. Clàusula contractual de la lletra petita que sempre la fa ben grossa: sempre quedarà el rescat públic. No em facin dir què es pot fer amb 90 milions. Més: Ryanair negociant mafiosament els llocs de treball a Girona amb la pistola de l’acomiadament al clatell. Ja ho deia Chesterton: un acord -un contracte- en condicions desiguals no és un acord, és un envilit i vil xantatge. El teòric mercat lliure és a la pràctica un dispositiu criminal desbocat, sense morrió i en baixada sense fre.

Catalunya amb ulls de Polanyi garratiba, i el Regne Unit amb mirada dickensiana espanta. Divendres llegia la crònica de Mas de Xaxàs sobre les eleccions britàniques com un conte sense Nadal i en què els mercaders especulaven al temple sense ser foragitats: “Nou anys de retallades draconianes han buidat els pressupostos de les entitats locals, les que presten els serveis socials bàsics, com l’atenció als nens maltractats o als avis que viuen sols. Moltes biblioteques han tancat i moltes escoles han reduït la setmana a quatre dies i mig de classes. Els metges rurals estan desapareixent, els subsidis a persones amb discapacitat estan sota mínims i cada dia hi ha més persones sense llar”.

Polanyi, però, avisava d’un altre fet, que és on rau l’esperança: que aquesta voluntat mercantilitzadora -totalitzadora- d’impregnar-ho tot es trobaria sempre al davant resistències socials i mecanismes d’autodefensa. Ho deia alertant d’un risc -el que van suposar els feixismes dels quals va fugir, és a dir, aquella vella temptació de solucions fàcils a realitats difícils que sempre són falses- i esperançat, per contra, pel repte majúscul de garantir la dignitat humana i les possibilitats de comunitat en llibertat i amb justícia. El malson de Polanyi les nega totes dues, i la seva denúncia relliga avui amb un text perenne d’Agustí d’Hipona, precursorament escrit 15 segles abans i que gairebé ens podríem tatuar a la neurona o contar a cau d’orella com un conte de Dickens.

El món no deu haver canviat tant, i la cita escollida de sant Agustí pot operar ja com a divisa, pregària o consigna: “Si dels governs en traiem l’acció de la justícia, ¿en què es converteixen sinó en un banda de criminals a gran escala? I aquestes bandes ¿què són sinó regnes en petit? Són un grup d’homes, es regeixen per un cap, es comprometen en pacte mutu i reparteixen el botí segons la seva llei. Suposem que a aquesta colla se li van sumant nous grups de lladres i arriba a créixer fins ocupar posicions, establir casernes, prendre ciutats i sotmetre pobles. Obertament s’autoanomenen aleshores regne, títol que a tota llum els confereix no l’ambició deposada, sinó la impunitat aconseguida. Amb tota profunditat i molt adequadament l’hi va respondre el cèlebre Alexandre, el pirata caigut presoner, quan el rei en persona li va preguntar: «Què et sembla sotmetre el mar a pillatge?» El corsari va respondre: «El mateix que a tu tenir sotmès el món sencer. Només que a mi, que treballo en una galera roïna, em diuen bandit i, a tu, per fer-ho amb tota una flota, et diuen emperador»”. Amén.