Amb el cap

Tal com està el pati, no se m’acut un millor art contemporani democràtic que combatre les desigualtats

"Alguien dijo que la guerra civil la ganaron, finalmente,
el Rey y la democracia. No. La han ganado los señoritos"

Manuel Vázquez Montalbán, 1993

Salut és cultura i cultura és salut. I a partir d’aquí, millor per a totes i tots sortir del fals debat que pretén confrontar-les plantejant el dilema sobre on cal ubicar les extremes necessitats que pateix el CAP Raval Nord i sobre com s'ha de resoldre l’ampliació del Macba. Precisió primera i necessària: qui –uns pocs– i per què ha pretès generar aquest fals debat sobre la premissa certa de l’escassetat de recursos públics destinats a polítiques culturals? Certa però falsa alhora: diguem –anava a escriure "no fotem"– que l’exemple paradigmàtic de la manca de recursos no seria, precisament, el Macba, quan precarietat, migradesa i intempèrie afecten tants projectes culturals arreu del país.

Per sort –i per salut– el debat s’ha anat racionalitzant contra el maniqueisme antagònic, malgrat que la setmana arrossega l’evidència de la divisió al Govern efectiu –entre Salut i Cultura– i arrossega algunes perles per a l’antologia completa del disbarat sencer. Escoltar la presidenta de la Fundació Macba, Ainhoa Grandes, dient impunement que "necessitem parar el desnonament del Macba per part de l’Ajuntament" no és que sigui mentida, bajanada i bestiesa alhora. També és, sobretot, banalitat i cinisme. Fonamentalment, per la insensibilitat davant la corrua de desnonaments diaris que no cessen a la ciutat, sempre contra les persones més empobrides i més vulnerables. I, bàsicament, perquè resulta que la presidenta de la fundació que pronuncia aquestes paraules és consellera de Renta Corporación i alguna cosa en saben de desnonar a cop d’especulació immobiliària. Els veïns i veïnes, famílies en emergència habitacional, que van ser desallotjats l’agost del 2017 del carrer Entença 151 els recorden perfectament –amb esbirros privats, moda criminal en voga, inclosos.

Quina accés a la salut facilita qualsevol CAP? Públic, universal i de qualitat. Quin accés a la cultura des del Macba? Elitista i excloent, potser?

Les paraules del director general de Barcelona Global, Mateu Hernàndez, també deixen un regust elitista amb els estigmes de sempre: no pot ser, diu, que el barri quedi “tancat en ell mateix vivint per als seus problemes i dels seus problemes”. De què han de viure i sobreviure aleshores? Afegia, a més, que “la cultura és la millor manera que el Raval existeixi”. Però si alguna cosa cal per existir, viure i poder gaudir de la cultura és salut –i treball i habitatge digne–. Desconec si són conscients de l’emergència insostenible que viu un equipament sanitari saturat i envellit –on s’han doblat metges i infermeres en el mateix espai i falten consultes estructuralment– en un barri que no vol presumir de presentar elevades taxes d’hospitalització, alta utilització de les urgències i més risc de morbiditat. Tampoc de condensar una de les ràtios més elevades de desigualtats socioeconòmiques i en la salut de la ciutat. I si són conscients que el barri –cobejat per no pocs taurons immobiliaris– disposa (on és, doncs, la desigualtat?) de més de 100.000 metres quadrats en equipaments culturals i 34.000 per a equipaments de proximitat.

Sabem, també, que contra el Raval operen tots els mites oficials i tots els relats de poder. Ens pretendran fer oblidar que el Xino va ser esventrat i gentrificat, amb desplaçaments forçosos de població a cop de 'loft' i neteja urbana; propulsats pels lemes, sovint fonamentalistes, de postmodernitat, civisme i ordre públic, com recorda l’antropòleg Miquel Fernández. Una altra paradoxa –atès que ara es veu, per fi, que tots els agents reclamen un debat rigorós i serè– és que tots sabem perfectament, i ningú ho qüestiona enlloc, què s'hi farà al CAP del Raval Nord. Ho sabem fa anys: atendre persones, preservar la salut comunitària i prevenir i curar dolors i malalties.

Observant prepotències i arrogàncies, un ho veu tot plegat com una rebequeria malcarada –una més– de les elits nostrades

En canvi, el que vol el Macba amb l’ampliació encara és misteri, sense oblidar que ha tingut cinc anys –cinc anys perduts des que se li va cedir l’espai gratuïtament– per donar vida a la Capella de la Misericòrdia i han incomplert la cessió: cinc anys màxim o l’espai retornaria a l’Ajuntament. Sí, la crisi, esclar: que ho expliquin als veïns i veïnes del Raval. El CAP, en canvi, porta tretze anys reclamant una ubicació digna. Uns tenen molt de temps per perdre i als altres sempre els hi manca. Ho dic perquè quan es parla de salut i de cultura, cal entrar-hi a fons, lluny d’absoluts i adjectivant. Quina salut, quina cultura.

Quin accés a la salut facilita qualsevol CAP? Públic, universal i de qualitat. Quin accés a la cultura des del Macba? Elitista i excloent, potser? O, dit d’una altra manera, què ha aportat al barri en la lluita contra la cronificada exclusió social, política i cultural dels qui l’habiten. El debat no sembla menor i en la resposta a cada pregunta cadascú fixa prioritats. ¿O no té doble lectura que a una banda s’hi posin els senyors de Barcelona i les grans corporacions de sempre i a l’altra 6.500 veïns i veïnes acompanyades del teixit cultural alternatiu –entitats, cooperatives i treballadors de la cultura que han sortit en defensa del CAP?

No hi ha present i futur sense memòria. I el Macba té també la seva crònica, fruit de les relacions entre art, burgesia i poder a Catalunya: des de compres milionàries de fons artístics privats amb recursos públics, passant per la cursa per les capitalitats globals que ens tenalla en l’estela de la turistificació de Barcelona, fins al debat irresolt sobre com i en quines condicions hem de seguir mantenint col·leccions privades amb recursos públics. Si tenen temps aquest cap de setmana no deixin de veure el documental, sobre la intrahistòria del Macba, 'L’esquerra, la dreta i els rics' –el trobaran a la xarxa–. En la mateixa setmana en què recordem –per deixar-ne constància– la milionària injecció pública de recursos destinada a la reconstrucció del Liceu, després de l’incendi del 1994.

Doble conclusió, observant prepotències i arrogàncies, un ho veu tot plegat com una rebequeria malcarada –una més– de les elits nostrades. Suposo que la bona notícia democràtica –en els mals temps que corren– és que als ravals dignes del Raval, en la millor tradició transformadora i en la millor versió de nosaltres mateixos, els veïns i veïnes i els professionals de la salut han recuperat la veu i la paraula. Perquè tal com està el pati, no se m’acut millor contemporani democràtic que combatre les desigualtats. Totes.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF