L’estat de cop, molta merda i poc sabó

Les trames paral·leles sempre es teixexen en els marges per si després cal dir, com mana la teoria estatal i absoluta de la negació, que res del que passa en la zona grisa passa de debò

“El més escandalós que té l’escàndol és que un s’hi acostuma”

Simone de Beauvoir

No el cop d’estat sinó l’estat de cop; no l’estat de dret sinó el dret de l’estat; no un estat raonable sinó la raó d’estat. Això és l’operació Catalunya: un dispositiu estatal, ordit i monitoritzat políticament i finançat amb recursos públics, amb fins partidistes i bases persecutòries. I, esclar, fora de tot marc jurídic i processal, fora de cap control i fora -ai, els constitucionalistes de fervor legalista- de tot l’ordenament constitucional vigent. En resum, un clàssic infame de manual indecent de qualsevol guerra bruta, variant tèrbola de la corrupció. Ho deia el Financial Times el 2002: hi ha una dissort de GAL judicial, que ja no posa bombes ni assassina ni soterra en calç viva. És més subtil: inventa causes, deroga garanties, instrumentalitza els aparells estatals i intoxica que fa fort. Denigra persones, demoleix adversaris i contamina realitats. L’objectiu fracassat, violentar, capgirar i atemorir voluntats democràtiques.

Si no, què carai fan dos comissaris, fora de tot procediment ordinari i sense cap competència ni empara legal, visitant dos fiscals a Barcelona per incitar-los a escorcollar la seu de CDC enmig de la campanya electoral del 2012? Què significa -bocamoll o acusador- que el ministre de l’Interior afirmi “ El presidente del gobierno la sabe todo; por supuesto, su mano derecha no sabe lo que hace su mano izquierda”? Què fa l’ordidor de la trama -el comissari-empresari Villarejo- trucant 53 cops al secretari d’estat de Seguretat? Quants bitllets dels fons reservats s’han esfumat en sobres? Quant han pagat amb recursos públics per informació falsa? Quants periodistes del règim -policies amb ploma, periodistes amb porra- integren el trencaclosques d’uns dossiers que estaven destinats a ser portada de determinats diaris i no pas causes judicials? La seguretat de l’Estat, la nostra inseguretat, diria la consigna llibertària.

Per sort i a la contra, hi ha Águeda, Ekaizer, Bayo i López. Mai agrairem prou la tasca periodística vinaderiana -sí; periodisme, encara; teclats valents contra la guerra bruta- que ha posat llums, àudios i taquígrafs als detalls i els budells del clavegueram estatal. Que ens recorda cada dia que el més escandalós i vergonyós encara és el fet que encara no hagi passat res de res. Res vol dir, com diria Montalbán, “ A mí plin, yo duermo en Pikolin”: la impunitat elevada a sistema. Ni respostes polítiques ni investigacions a fons en curs ni processos judicials oberts. Matisem a la baixa: res no, alguna cosa sí que ha passat. Oh, i tant: que els màxims munyidors de la trama, per contra, han estat condecorats, gratificats i alguns fins i tot ascendits. La impunitat, els delictes d’estat i la guerra bruta, premiada amb medalla. I aquí pau i règim del 78.

La guerra bruta és un simple botó d’estat que es prem quan cal. Una maquinària que s’engega quan convé i un recurs embrutidor que sempre té agenda i calendari polítics

Dels ressorts de la memòria -apresa de l’experiència de l’acusació popular en el cas GAL i dels fons reservats, però també del cas Scala contra la CNT i tants altres- queda la constància que la guerra bruta és un simple botó d’estat que es prem quan cal. Una maquinària que s’engega quan convé i un recurs embrutidor que sempre té agenda i calendari polítics: les eleccions del 25-N en el cas dels falsos comptes suïssos de Trias, el primer debat d’investidura en el cas de l’informe P.I.S.A. contra Podem, la conversa de La Camarga -ben guardadeta fins que va finir l’acord CiU-PP entre el 2010 i el 2012- quan el Procés s’enlaira. La guerra bruta arriba sempre puntual a la cita, ja ho va dir Emilio Botín: els problemes grossos són Catalunya i Podem. I per això la claveguera engega el ventilador.

Anatomia del delicte d’estat: actors, teranyina política, operativa mediàtico-policial i finançament públic remeten a investigacions prospectives -pròpies de dictadura i expressament prohibides-, a proves sense custòdia, a la “poderosa imaginació” d’un comissari, a xantatges sota amenaça a banquers, a informes apòcrifs, a notícies inventades, a acusacions falses i a fons reservats. De manual, també, la cadena tròfica d’una unitat paral·lela i silent que està nodrida de comissaris amb perfil a sou de salvapàtries, policies en segona activitat empresarial i detectius privats que fan de peons al treball de camp. I sobres que van i venen. Res de nou: les trames paral·leles sempre es teixexen en els marges per si després cal dir, com mana la teoria estatal i absoluta de la negació, que res del que passa en la zona grisa passa de debò.

Llums i taquígrafs perquè no se surtin mai amb la seva, perquè el tret de la guerra bruta els surti per la culata

Però dels espuris fins partidaris, de la intencionalitat política i de la natura inquisitorial de la guerra bruta en deixen constància alguns dels posttestimonis dels qui han estat al capdavant dels serveis secrets a l’estat espanyol. Que no se n’oblidin els despistats: Jorge Dezcallar, director del CNI, va dimitir el 18 de maig del 2003, després dels tràgics atemptats de l’11-M, per l’ús partidista “per salvar la imatge d’Aznar” que es feia dels serveis secrets. Hemeroteca negra: “Algunes coses és millor que no se sàpiguen mai”, deia el general Cassinello; “Hi ha coses que no es fan; si es fan no es diuen; si se n’informa, es desmenteixen”, categoritzava el general Sáenz de Santamaría. Rere aquestes sentències categòriques, només cal posar en filera -i aleshores tot lliga i relliga- la corrua de vergonyes conegudes: els atacs informàtics del 9-N, les pressions diplomàtiques i els favors de Margallo, les fotografies i filiacions filtrades de 33 jutges favorables al dret a decidir, les investigacions il·legals a personalitats sobiranistes o el surrealista xantatge policial a banquers.

No el cop d’estat, esclar, sinó l’estat de cop; no l’estat de dret, doncs, sinó el dret de l’estat; no un estat raonable, sinó la sempre sinistra i detestable raó d’estat contra la raó democràtica de la llibertat política catalana, amb la qual la claveguera vol barrejar una corrupció de les elits que no hi tenen res a veure. Se sabrà tot, escrivia Xavier Bosch. No sabeu pas, deia Andrea Camillieri. Val més que sigui així. Llums i taquígrafs perquè no se surtin mai amb la seva, perquè el tret de la guerra bruta els surti per la culata i perquè l’única por que puguem tenir sigui la de no sortir-nos-en. Una raó més per guanyar: derrotar la guerra bruta.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF