12/05/2017

Es ven país

4 min

La llei, en la seva magnífica equanimitat, prohibeix,

tant al ric com al pobre,

dormir sota els ponts,

pidolar pels carrers i robar pa

Anatole France

Com una plaga que mai havia marxat, tornen els senyors del boom especulatiu i la màfia del talonari immobiliari, com si no s’hagués après res del cicle devastador 1996-2007. Revifa la fal·lera de la tupinada i, col·lapsat el model hipotecari-propietari que tanta pasta els ha donat, les sangoneres de la vida aliena se centren ara a fer l’agost amb l’habitatge de lloguer. Sortíem escaldats -i més desiguals i més cremats i més ofegats- de les cendres de la crisi i ara ens tornen a abocar al foc cíclic neoliberal.

No hem ni sortit de la impunitat de l’etapa anterior -la que va provocar 150.000 execucions hipotecàries; la que va deixar 161 causes judicialitzades de corrupció urbanística pretoriana als Països Catalans; la que va rescatar els bancs amb 60.000 milions, pel cap baix, que mai tornaran, i la que va demolir tot el sistema català de caixes i va degradar el litoral ecològic- i ja hi tornen amb la destral antisocial, la dalla miserable i la pistola classista de “Si no hi arribes, fot el camp”, que altres vindran i ja s’ho permetran perquè s’ho poden pagar. Les modes passen inexorablement, en queden només les runes, i de les pedres fumejants els de sempre en fan un nou i pervers negoci. Som on som, més val saber-ho i dir-ho: la febre de l’or del totxo -com la del turisme desbocat i desmesurat- s’escampa; del centre a la perifèria; casa per casa; porta per porta, i en cada pam de costa. Com un tsunami silent que tot s’ho emporta. Bomba immobiliària franquiciada que transforma el territori, condemna el petit comerç, substitueix la gent i buida la ciutat. És la llibertat d’especular, estúpids: i encara en diran dinamisme, creixement i recuperació. O miracle, que deia Rato fa uns anys enmig de la parranda que ens convertia en el Far d’Occident de com fer la vida impossible a la gent, trinxar la terra i hipotecar el futur. Sense model productiu ni industrial ni econòmic, el miracle extractiu era -és- escanyar la gent.

Som on som, doncs: nova (i vellíssima) bombolla en espiral, hybris immobiliària i orgia de zeros a la dreta. Mal auguri i pitjor presagi, cent fons voltors ja sobrevolen Barcelona cercant presa, grups inversors compren edificis sencers -amb veïns inclosos- per convertir-los en lofts de luxe d’alta rendibilitat, i s’imposa la brutalitat immobiliària que expulsa, exclou i desnona. La mà negríssima del mercat que tot s’ho peta. Caldrà dir-ho més i cada cop més alt: des del 1997 els salaris han augmentat un 51%, però el preu de l’habitatge ha crescut un 287%. Així és aquest frau. Només en els darrers quatre anys els preus de lloguer s’han apujat un 50% i les darreres dades disponibles recorden que la meitat dels catalans ja no poden llogar un pis en cap de les quatre capitals catalans. Quanta democràcia urbana aguanta el capitalisme metropolità?

Com en una novel·la de Màrkaris, pinta negre fosc. Amb el país en venda, els efectes són previsibles i els recomptes, de sagnia: augmenta el nombre d’exiliats immobiliaris, de desplaçats interns, de nòmades urbans expulsats de casa seva, dels refugiats en llars familiars i dels equilibristes malabaristes d’arribar a final de mes. A punta i punta del conflicte, com en tota guerra, queden els fora-sistema i els antisistema. Els fora-sistema: els afectats -tant tens, tant vals, tan lluny te’n vas- per la tirania del diner i el poder de la cartera. Els antisistema: els de debò, els incívics que ordeixen la violència immobiliària, que rebenten els barris i que esquerden i esquarteren el dret social a l’habitatge. Es troben impunement un cop a l’any en una singular assemblea, al Meeting Point de Barcelona: hooligans de l’especulació i especialistes de la kale borroka de mercat lliure. Criminals de guerra de la impune guerra immobiliària, sangoneres de la misèria i vampirs de la ciutat sencera. Per a qui dubti: “Això és una guerra de classes i l’estem guanyant nosaltres”, Warren Buffet, tercera fortuna del planeta, dixit.

La usura, deia el barbut crucificat pels mercaders del temple, sempre serà pecat capital. Els Xuclafort, diria l’Ovidi Montllor, que tot ho espremen i tot s’ho queden. Els llestos de l’economia col·laborativa, tirans vocacionals i corsaris estructurals. Deprisa, deprisa, torna la cultura avara de la cobdícia escolant-se a cada cantonada, mentre el mercat, que sempre va molt més ràpid que la política, se’n vanta i el cor oficial de la impotència institucional no ajuda en res. Resa la bíblia constitucional-estatutària, literalment, que “els poders públics combatran l’especulació”; la realitat econòmica escup que des del 1978 no han fet més que promoure-la i encoratjar-la. Significatiu -dignificatiu- que acabi de néixer el Sindicat de Llogaters a la ciutat que el 1931 va protagonitzar una prolongada vaga de lloguers, que neixin noves iniciatives cooperativo-comunitàries i que els blocs socials de la PAH segueixin dempeus per donar tota la raó a les lluites per la dignitat, mentre s’evidencia la irrisorietat de les polítiques públiques: mosques contra canonades. Perquè avui, en la societat de l’exclusió i les noves formes d’esclavitud antiga, l’acumulació per despossessió -la transferència permanent de baix a dalt- es vertebra en la plusvàlua feudal que deixa la mercantilització salvatge de l’habitatge: el delme d’un de cada tres euros familiars destinat a habitatge. En el cas dels joves catalans, un 64% del minso sou.

Som un país ben estrany: com més baixen els salaris, més pugen preus i lloguers, malgrat que constin 500.000 pisos buits. O això es reverteix sense excuses ni demora ni pedaços, o viure acabarà sent un luxe, i sobreviure, un acte de resistència. No hi ha gaires opcions; pobles i pobres mai trien les guerres. Els hi declaren. O fem la vida impossible a l’especulació o serà ella qui ens la continuarà fent inhabitable a nosaltres. En una distòpica ciutat sense veïns, convertida en parc temàtic, on tots serem figurants i aparentarem ser clients d’hotel. Contra la veloç voracitat dels carronyaires, que diria Xavier Antich, només hi caben morrions i tallafocs. No hi ha alternativa. Com més aviat els posem, menys víctimes recomptarem. O això o pagarem molt car el sotapont on dormirem.

stats