Resistir a la frustració

Qui marca l’agenda, qui imposa el relat, qui modula les emocions?

"Deixem el pessimisme per a temps millors"

Anònim popular

Autocrítica, autoesmena i fins tot autodefensa: calen mistos en la foscor per revertir la resignació que ens volen dictar i a la qual ens volen sotmetre. M’hi ha fet pensar, sobretot, el comentari d’una lectora –la Blaia– sobre l'últim article: "Benvingut el dia que ens facis memòria d’esdeveniments que ens facin somriure". Ho faré(m), paraula. I m’ha acabat de convèncer un tuit del tot solvent de l’apreciat Isaac Rosa: "En Onda Cero llevan media hora debatiendo armas sí, armas no; asunto que hoy llena páginas de periódico y ayer radios, TVs, digitales y redes. Todo empezó con unas palabras de Abascal en una web, y nadie más de su partido ha hablado. No son tan listos, es que somos muy tontos..." Qui marca l’agenda, qui imposa el relat, qui modula les emocions? I com podem evitar caure-hi de quatre grapes? D'acord, sí, som també tot el temps que ens fan perdre.

Perquè desmuntar agendes alienes, desfer relats ficcionats i blocar emocions teledirigides és la tasca política i cultural més urgent i emancipatòria. Desempallegar-nos-en. I no és fàcil, quan el bombardeig és diari i ens el volen presentar amb l’embolcall de la infàmia de la falsa neutralitat. Ens fan memoritzar el que diuen els de dalt per fer-nos oblidar el que passa per baix, arran de carrer. Es tractaria aleshores de recordar cada dia que aquest país no calla i canviar la mirada que ens imposen, capgirant-la cap a algunes coses bones que passen cada dia. I de les quals no se’n parla gaire. Pot ser perquè són encomanadisses i ens recorden que no ens sabem rendir. Hipòtesi: esborren les lluites compartides d’avui perquè no en puguem compartir de noves demà. El Poder pot ser roí però d’idiota no en té res.

Han ocupat la Capella de la Misericòrdia en defensa del CAP del Raval. Can Batlló, finalment, serà autogestionat pels veïns. La Fapac irromp viralment a les xarxes

Setmana que clou. Aturat ahir el desnonament d’una família a Terrassa. Han ocupat la Capella de la Misericòrdia en defensa del CAP del Raval. Can Batlló, finalment, serà autogestionat pels veïns. La Fapac irromp viralment a les xarxes en una defensa implacable, impecable, de l’escola pública catalana, inclusiva i plural. L’estimat Francesc Mateu aconsegueix limitar els estigmes vergonyants de la Junta Electoral Central contra les persones amb diversitat funcional. 200 entitats s’ajunten –aquesta és la clau, ajuntar-se, ajuntar-se sempre– per demanar la municipalització i gestió democràtica del bé comú que és l’aigua. Sos Costa Brava protesta a Barcelona i s’escola al ‘30 minuts’, després de la vaga del clima dels estudiants de divendres passat. Òmnium ja som 162.000 socis i sòcies. I avui el Born s’omplirà per reivindicar als quatre vents –Carme, Tamara, Dolors, Meritxell, Marta, Anna, Clara (Ponsatí)– que ‘Cap dona en l’oblit’. I també demà UCFR contra Vox als carrers de la ciutat. I diumenge, els carrers d’Altsasu quedaran desbordats per la solidaritat. Guanyem cada dia, quan decidim no rendir-nos i ens refem de cada derrota. Amb tot en contra, fins i tot nosaltres mateixos.

Més. Miracle petit a la ciutat dels grans esdeveniments, que sovint encara és la ciutat dels prodigis: ha obert una llibreria nova al barri –l’Obaga, al carrer Girona– i entre altres presentacions s’hi escola 'Economia mundial: desconstruint el capitalisme' (UB, 2019), d’un grup de professors que porten resistint anys els cants de sirena fantasiosos del neoliberalisme que tot ho ha trinxat –també a nosaltres–. Per cert, el dissabte 6 d’abril, manifestació enfront de la nova bombolla immobiliària: punxar-la depèn, termodinàmica del canvi social i polític, de quants estiguem disposats a sortir al carrer. Contra el trumpisme nostrat, vides quotidianes, lluites concretes i fets reals. Gent que lluiti és el que cal –deia el poeta–. Contra tota inquisició, Pepe Rubianes encara ens fa somriure. I tan lluny i tan a prop, dijous era Newroz: any nou kurd, mentre dones alçades, després d'anys d’horror, estan a punt de derrotar l’ISIS.

Resistir la frustració, desobeir el cansament: d’això va tot plegat. Sempre. Indesinenter: ni defallir ni desistir. Res de desesperar, doncs. Tampoc res d’euforitzar-se. Constància perseverant i neurona col·lectiva. En millors o pitjors condicions, la lluita sempre educa i la resistència –ja inevitable, perquè ens hi arrosseguen– requereix necessàriament estabilitat i permanència contra bords i lladres. Altres temps vindran: i si són més negres o menys grisos dependrà, estrictament, de cadascuna d’aquestes lluites, de cada gest, de si insistim o desistim.

Abans d’acabar l’article, he trucat a l’Anna a Ginebra. I després d’enllestir-lo, surto al carrer. A la plaça Anna Frank –conquesta veïnal en la lluita contra la Llibreria Europa

Per als moments difícils –com els que vivim– i per quan tot s’emboira i per quan ens vulguin engabiats fins i tot fora de la reixa, les paraules oportunes de Ngugi wa Thiong’o a ‘Lluitar amb el diable. Memòries de la presó': “La colla que està al poder sap que té en monopoli tots els instruments de la violència coercitiva, però també sap que cap força terrenal al capdavall pot derrotar el poder organitzat d’un poble que ha pres conscicència de la seva situació; i per això es fa imprescindible educar el poble en la cultura de la por i del silenci, per tal que se sentin febles i desemparats”.

Acabo. L’altre dia Marchena, a un agent de la Guàrdia Civil que compareixia com a testimoni fent l’orni, li va etzibar: "Mire, señor agente, no puede ser; o es o no es". Sí, aquestes lluites –i les que vindran– ja són. I mai no hi ha més lluita per al futur hipotètic que l’estricte present. I més encara. Abans d’acabar l’article, he trucat a l’Anna a Ginebra. I després d’enllestir-lo, surto al carrer. A la plaça Anna Frank –conquesta veïnal en la lluita contra la Llibreria Europa–, perquè he quedat amb la Txell Bonet i l’Amat Cuixart. Clau de volta en aquest present gris, perquè m’adono que vida i futur continuen sent seus. Tant com dir: malgrat tot, no hi ha cap motiu, ni un de sol, per rendir-se. Sinó tot el contrari.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF