30/11/2018

R78 model 155

4 min

Periodista i activista socialDe todas las historias de la Historia

la más triste sin duda es la de España,

porque termina mal.

Jaime Gil de Biedma

El retaule del moment és un mirall del temps, el jutge més sever, que tot ho aclareix i tot ho esbotza i tot ho ressitua. El desembre del 1978, el 90% de la ciutadania catalana donava suport al referèndum constitucional –i on només el Comitè Català contra la Constitució Espanyola criticava, des dels marges i amb anticipada lucidesa, el que ara és carril central. Però avui, any 2018, segons el darrer CEO, aquest suport no arribaria ni al 17% i, pel cap baix, el 57% votaria obertament 'no'. Un 70% ha fugit d’aquell 'sí' d’ara fa 40 anys, i allò anomenat consens constitucional s’ha esvaït i ha desaparegut, a Catalunya. És el que alguns no volen saber ni acceptar ni entendre. O bé, segurament, ho han entès perfectament i per això s’entesten a negar-ho en públic tant com ho afirmen en privat. Afegeixin, per no oblidar-se’n irresponsablement, que els sís legítims de l’1-O superen amb escreix el sís legítims a l’Estatut del 2006, tres cops ribotat. I que l’oferta i pas de cranc que proposa el suposat ‘poli bo’ de la trama és exactament fer-nos retrocedir 12 anys. No cal dir que el poli dolent clama per un 155 perpetu.

La mistificació de la Transició continua en el ritual de la cotilla asfixiant que la va parir: només es pot lloar i queda prohibit qüestionar-la sota pena d’ostracisme i risc d’excomunió. Cordó sanitari i silenci de ferro, tan llarga és la mordassa que tot aquell que quatre dècades després necessiti burxar en les limitacions, dèficits i vergonyes, que no van ser poques i encara retrunyen, en paga els efectes inquisitorials. Aquell petrificant pacte de silenci sostingut en una amnèsia lobotòmica –"No mirar enrere", ha dit Aznar, no fos cas que ens quedéssim de sal o de pedra– s’imposa avui per la via civil, judicial i policial. Però mai havia estat tan desautoritzat i deslegitimat aquell règim que ha recorregut a totes les excepcions per poder celebrar els 40. I amb una esmena catalana i republicana a la totalitat, arribada per quedar-s’hi, que ja no poden amagar sota la catifa de tanta impunitat.

Ressons dràstics i sospirs espanyolistes, quin aniversari que els espera. Assumint impassibles que el preu de mantenir el règim és l’excepció i que només pot ser autodevaluar la democràcia, degradar la justícia i retrocedir autoritàriament. 200 militars signen un manifest en defensa de la criminal figura de Franco, les clavegueres de l’Estat es desboquen –amb un comissari empresonat (ahir heroi, avui traïdor) que prem el botó del ventilador i escampa la 'realpolitik' en el seu vessant pornosàdic de les coses tal com són–, la banca falca el Suprem i els mitjans més dretans i neoliberals lloen en portada la lloable vaga de l’atenció primària, dels bombers i de l’ensenyament. Només fa un anyet, ves per on, els mateixos mitjans repartien xarop de bastó als seus editorials contra la desbordant vaga general del 3-O, l'aturada més gran que s'ha viscut mai des del final de la dictadura. Aquella nit, resposta nocturna des d’un tro borbònic, la monarquia va segellar l’adeu i va fugir d’aquest país, com fugen els reis quan la república truca a la porta.

Per salpebrar-ho, i com diria en Vinader, només faltava l’extrema dreta com a porra extensible del sistema, que sempre apareix casualment quan el 'deep state' més la necessita. Panoràmica 35 de poder econòmic i poder mediàtic i poder judicial amb pinzellada ultra: és a dir, robatoris, mentides, condemnes i amenaces. Una seductora oferta en format de gàbia: 'A por ellos', 'Indultos no', 'Se van a enterar'. Encisador model 155 quan la dieta del règim és prou coneguda: qui es mogui no surt a la foto. I quin honor no sortir-hi, esclar.

Queda clar que serà l’excepció continuada i permanentment prorrogada, 'conllevancia' repressiva, l’opció que triaran per impedir tota solució. Passa, però, que totes les excepcionalitats –totes, indefectiblement, un dia o altre– acaben caient. El problema i la pregunta és com, quan i cap a on decauran. I si en sortirem més lliures o més esclaus. Tampoc acaben caient qualsevol dia ni de qualsevol manera, i del que es tracta és de fer tot el possible perquè no trigui massa, arribi tard o a un preu massa car. Aquest és l’embat principal: reduir els temps d’excepció, sobretot perquè el seu programa, el de la raó d’estat, és fer-la durar tant com puguin. I tant com els hi deixem, val a dir.

Quaranta anys després, el dilema, reiterat i repetit i irresolt, és exactament el mateix que quaranta anys enrere: obrir per baix el que pretenen tancar per dalt. Amb aquest doble vial tossut i persistent de doble majoria democràtica –el 48% i el 80%–, que és la nostra millor autodefensa. Fa 40 anys, paraula de Gil Matamala, es votava amb l’esperança majoritària que allò era un precari sòl democràtic des d’on començar a construir la ‘jove democràcia espanyola’. Però no, aquell presumpte sòl era en realitat el sostre del permès. Un sostre, no cal dir-ho, que ara volen rebaixar. Sant tornem-hi, doncs.

Perquè es veu que el problema molest rau en el fet que tenim història –'ergo', memòria– i que no som monolingües, uninacionals i homogenis, segons sosté el ministre Borrell, banalitzant i falsejant la colonització de l'Amèrica del Nord. I més val no entrar en les possibles implicacions freudianes del desinfectar o liquidar indis. Mentrestant, bufen aires d’autarquia i tenim a la cantonada un macrojudici d’excepció amb totes les cartes marcades. Enmig d’aquesta paradoxa nua del tot que exposa, com els exiliats de la Transició –que van ser uns quants, caiguts en l'oblit–, que a Europa són ciutadans lliures els que a l’Estat serien presos polítics.

Moltes coses han canviat –moltes– i en canvi algunes han restat intactes. Però el retaule del moment, sí, és un mirall del temps: que només amb l’excepció poden mantenir la situació. Que hem passat del soroll de sabres al soroll de togues i a un aniversari fet d'hòsties, de reixes i d’exilis. Fins quan? A quin preu? Amb quines conseqüències? Les respostes –confuses, contradictòries i complexes–, ben aviat. Però 40 anys després de la (im)modèlica Transició, la clau de volta de tot plegat és que una comunitat política en resistència, feta d’una amplíssima majoria social i bastida republicanament amb totes les lluites, ja no vol sortir a la foto, en blanc i negre, del 40è aniversari del règim del 78, model 155. Per sort i per esperança nostra.

stats