Innocentades

"Qui ens rescabalarà / de tots aquests anys / de desinformació / i desmemòria", Raimon

Ara que formalment ja som a l’any distòpic de Blade runner, repliquen els darrers dotze mesos, farcits de silencis, soroll i xarops de bastó. Podríem començar per avui mateix, un dia abans dels Sants Innocents, quan dos dels detinguts el 23 de setembre han recuperat la llibertat sota fiança menor, rere gairebé 100 dies en règim d’aïllament carcerari major. Les 94 nits de Judàs. Balanç immediat: dels nou detinguts aquell dia, preescalfament de manual d’estat de cara a atemorir la resposta a la sentència, set ja són a casa. Per ser un suposat grup terrorista, deunidó. En què quedem? Per ara, que els enormes titulars dels empresonaments ordenats ja han quedat reduïts a breus inexplicables sobre les llibertats decretades. Quan els designis del poder són foc, tot és fum d’encenalls. Antipoesia visual, la carpeta acusatòria on es llegeix "Terrorisme" i es veuen guixats els termes "Rebel·lió i sedició" és com un poema de Brossa que hauria de formar part del Museu dels Horrors –futura ubicació a la Via Laietana– quan ens en sortim d’aquesta. Que ens en sortirem, sí; que no serà fàcil ni curt, també; que el com i el quan està per veure, és la qüestió encara.

Termita d’estat, han passat dos anys i escaig i convivim enmig d’un programat laboratori repressiu, un president inhabilitat, dos eurodiputats rehabilitats, centenars de detinguts a l’octubre –cinc encara empresonats, un al Madrid solidari, i dos deportats– i una munió de teranyines de judicis pendents. I espanta la ceguera amb la qual molts banalitzen, minimitzen o justifiquen la repressió. Aclarim-nos. Madrid Central no és només un deposat projecte contra la contaminació del trànsit motoritzat que fa les ciutats inhabitables, és sobretot el carril central autoritari, adreçador inquisitorial, per on volen disciplinar el conflicte. I no s’hi val l’error garrafal de confondre govern i estat. Perquè el que es va desfermar l’octubre del 2017 va ser el Leviatan de l’Estat en "A por ellos" judicial. S’han fet forts a les casernes i als tribunals. Pedro Garrido, general benemèrit a Catalunya, el passat 12 d’octubre: "Ho tornarem a fer".

I ho continuen fent. Mapa repressiu en retrovisor i sota doctrina del xoc: 2.500 persones afectades directament per la repressió en els darrers dos anys. Empresonats, exiliats, condemnats, inhabilitats, investigats, detinguts, ferits. I, malgrat tot, ho saben ells i ho sabem nosaltres, som aquí i aquí seguim. Eufòria zero, perquè no n’hi cap motiu, no se m’ocorre una forma més evident –malgrat els costos, els cops i els sofriments– de palesar el fracàs de la repressió. Per la resta, ja saben com va la cantarella: "No sé hasta dónde irán los pacificadores con su ruido metálico y de paz, pero quien pacifique al pacificador buen pacificador será".

Més. No ho sé, Godot, si calia anar a Luxemburg a preguntar. L’article 20.2 del grapejat reglament del Congrés ja esclareix que "los derechos y prerrogativas serán efectivos desde el momento mismo en que el Diputado sea proclamado electo". Fin de la cita, que diria aquell. Al capdavall, és la sentència del mateix Suprem la que etziba, entre línies, que "no nos incumbe ofrecer –ni siquiera, sugerir o insinuar– soluciones políticas a un problema de profundas raíces históricas". S’equivoquen també: 100 anys de presó sentenciada és una diàfana resposta política que de neutralitat no en té res. Altra cosa és la rebel·lió dels fiscals, que el passat 10 de desembre, coincidint amb el Dia Internacional dels Drets Humans, feien assemblea a la Real Academia de Jurisprudencia per blasmar la sentència de Marchena. Per tova i per deslleial –lloguin-hi cadires– amb el discurs del rei del 3 d’Octubre. Ponent, fidel Cadena. Madrigal, Zaragoza i Moreno, presentes.

De les innocentades perpètues del Poder, i de la vanitat de la qual es vanten, en quedarà sempre l’hemeroteca de la impunitat. Fins que arribi el 1984 de debò, que ja està arribant, i ens la prohibeixin i la manipulin. I tot sigui ja un present perfecte indolor, desproveït de passat adolorit, descarregat de futur esperançat. Innocentades permanents recents, en recordo un de La Caixa afirmant que els desnonaments eren "llegenda urbana" –i les dades escupen que cada hora una família perd casa seva en aquest país atrotinat–. O Adolf Todó –innocent, per ara, segons la justícia– sostenint en seu parlamentària que aturar el forat negre de CatalunyaCaixa (12.000 milions d’euros esfumats) era com aturar la gresca enmig del punt àlgid de la festa i a veure qui la parava. O Rato dient "Es el mercado, amigos". I així ens va. O Villarejo, clavegueram d’estat, en BBVA connection. O Juncker, comiat i versió sàdica de la troica, reconeixent que sí, que amb Grècia es van passar i que van infligir un sofriment social innecesari i inenarrable. També Carmen Calvo proclamant "que no hi ha permís per rescatar", malgrat sigui la primera llei imprescriptible del mar. O Pedro Sánchez, encisador, justificant la venda d’armes a la teocràcia saudita en nom "dels interessos d’Espanya". De cirereta, Jordi Pujol i Soley, exonerat per prescripció delictiva. Podien haver esperat al dia 28, innocentada del poder, per fer-ho públic.

A Cánovas, Pérez Galdós, celtiberia show anticipat, escrivia sobre la degradació extenuant bipartidista: “Los dos partidos que se han concordado para turnarse pacíficamente en el poder son dos manadas de hombres que no aspiran más que a pastar en el presupuesto [...] llevarán a España a un estado de consunción. No acometerán ni el problema religioso, ni el económico ni el educativo; no harán más que burocracia pura, caciquismo, estéril trabajo de recomendaciones, favores a los amigotes, legislar sin ninguna eficacia práctica, y adelante con los farolitos”.

Endavant amb els fanalets, doncs, malgrat hi ha innocentades que a vegades es capgiren. Any que clou, em quedo per ara amb la cara emmudida i frustrada de Borrell amb motiu de la compareixença de Sassoli per demanar el compliment immediat de la sentència del TJUE. Una frase, pronunciada per la socialista Iratxe García, s’escolava en una reunió tensa prèvia segons Libération: "No li pots fer això a Espanya". Ves per on, la frase també era capgirable –no li podeu fer això a Espanya, sumir-la en l’abocador repressiu i la deriva autoritària–. Però sí. Si el delicte és la llibertat, no tenim altra opció que ser culpables. I que tinguem sort. Perquè justícia...