Equivalències dràstiques

Provem de traslladar a tot l’Estat el moment polític que sobrevivim a Catalunya

DAVID FERNÀNDEZ
DAVID FERNÀNDEZ

«Ningú no comprèn ningú»

La Trinca

Ningú no comprèn ningú i comparar, sovint, no és gaire recomanable. Però a vegades, només a vegades, pot resultar útil com efecte mirall pedagògic. I projectar similituds pot ser massa eloqüent. Si la memòria sempre és un punt de partida i si la imaginació permet posar-se en el lloc dels altres –i en el lloc hipotètic d’un mateix–, intentem-ho. És ficció, ucronia –o no tant– i segur que distopia amb ressons grecs: però provem de traslladar a tot l’Estat el moment polític autoritari i repressiu que sobrevivim a Catalunya. Eloqüències dràstiques i equivalències demofòbiques, multiplicant numèricament amb base demogràfica (47 milions, 6,2 cops més que la població catalana) el que ens passa avui, ara i aquí.

Posem per cas que l’estiu funest del 2010, després de nombroses mobilitzacions socials i la retallada per part del Tribunal Constitucional Europeu de l’Estatut d’Autonomia d’Espanya votat en referèndum el 2006, arrenca un moviment democràtic que reclama el dret a decidir. Ho fa, a més, quan la 'troica' ha imposat –en nom de l’austeritat, el rescat bancari i les desigualtats– una draconiana reforma estatutària de l’article 135. Un municipi espanyol de 53.555 habitants, Arenales del Monte, ha fet un consulta sobre la recuperació de la sobirania popular. Ha estat prohibida per la UE, però en els dos anys següents al 58% dels municipis i capitals de l’Estat –és a dir, a 4.764 localitats– s’autoorganitzaran consultes similars i es recolliran 5 milions de vots favorables a la sobirania política democràtica. D'acord.

Posem per cas que el setembre del 2012, 12 milions de ciutadans prenen els carrers de Madrid amb aquesta demanda, que es convoquen eleccions anticipades i que el reclam d’un referèndum com a sortida, que avala el 80% de la societat espanyola amb un suport transversal des de la dreta liberal fins a l’anticapitalisme, centra l’agenda política. I s’intenta. El novembre del 2014 els tribunals europeus prohibeixen la consulta convocada pel govern, que és substituïda per un procés participatiu –també prohibit– on prenen part 14 milions de ciutadans i ciutadanes, el 30% de la població. El president del govern i altres ministres seran anys després condemnats per desobediència. D'acord.

Al port de Santurtzi, en ferris, arriben 33.480 policies antiavalots, és a dir, un exèrcit –i els estibadors es neguen a abastir-los

Posem per cas que el conflicte avança i s’enquista, que la UE no arbitra cap sortida democràtica i que nega tota política resolutiva. Es tornen a convocar eleccions i el sobiranisme revalida la majoria absoluta al Congrés i el Senat amb un 48,5% dels vots –com Felipe Gonzalez el 1982–. Anuncien que en 18 mesos es farà un referèndum d’autodeterminació per recuperar una sobirania escapçada. La UE ha tombat en els darrers anys fins a 40 lleis emanades de la sobirania del Congrés, moltes de caràcter social clar encara que tímid. Triguen una mica més, però finalment es convoca el referèndum per a l’1 d’octubre del 2017. D'acord.

I arriba el dia. Tots els tribunals europeus –i Europol–, en nom de la llei i en contra de la democràcia, adduint la indissoluble unitat europea i el valor suprem de la ‘unitat de mercat’, activen l’aparell repressiu i la trinxadora judicial per evitar-ho. 10 dies abans del referèndum s’escorcollen 254 seus i locals i són detinguts 86 membres del govern, acusats d’estar rere l’organització del referèndum. Es tanquen arbitrariàment 868 pàgines webs. Al port de Santurtzi, en ferris, arriben 33.480 policies antiavalots, és a dir, un exèrcit –i els estibadors es neguen a abastir-los–. Al mateix temps, s’intenten assaltar sense cap ordre judicial set seus de partits polítics. 240.000 persones es concentren pacíficament davant la seu de la conselleria d’Economia. La portaveu de la UE, Sting of Santamary, anuncia que no hi haurà ni urnes ni paperetes ni referèndum. D'acord.

Però arriba el primer dia d’octubre. Cap força policial és capaç de trobar ni una sola urna de les 62.000 que un potent entramat social ha dut fins al darrer col·legi electoral. Ni una sola. El 43% del cens surt a votar enmig d'una violència institucional mai vista. Urnes contra porres, es produeixen brutals càrregues policials, 6.609 ferits i sis persones perden la vista d’un ull per impacte de bala de goma. Però la violència institucional fracassa per una massiva desobediència civil, pacífica i no-violenta i només és capaç de clausurar 570 col·legis de 14.353. No pot impedir que votin 14,17 milions de persones. I un 90% voten sí i, per tant, s'obtenen 893.000 sufragis més que al referèndum de l’Estatut vigent. Segons dades patronals, dos dies després es produeix la vaga general més massiva –92% de seguiment– des del final de la dictadura. D'acord.

El cap de la policia espanyola i 23 càrrecs més són processats per organització criminal i sedició. A la causa general, resultaran investigats el 80% dels alcaldes espanyols

Tot es precipita. El fiscal general europeu edita un PDF –'Plus dure sera la chute'– i anuncia una querella per rebel·lió per haver posat urnes i donar la paraula a la ciutadania. El 16 d’octubre els dos portaveus dels màxims organismes civils, amb un milió de socis i 300.000 respectivament, són empresonats. El 27 d’octubre, a les escales del Congrés, es proclama políticament, sense implementació jurídica posterior, la República. A la tarda, el Parlament Europeu recorre a l’excepció i aplica per primer cop l’article 155. Intervé l’autonomia, destitueix el govern, dissol el Parlament, cessa 1.612 càrrecs públics i imposa eleccions anticipades. I les torna a perdre. Amb altíssima participació, el sobiranisme revalida la majoria i encara guanya vots. Mentrestant, al carrer, l’extrema dreta protagonitza fins a 938 agressions. Pocs dies després, mig govern espanyol ja és a l’exili i l’altre mig és empresonat. El tribunal engarjola també la presidenta del Congrés per haver respectat el debat parlamentari. Hi haurà gairebé 9.000 investigats. Fins i tot, el cap de la policia espanyola i 23 càrrecs més són processats per organització criminal i sedició. A la causa general, resultaran investigats el 80% dels alcaldes espanyols. Si això fos així, només en un mirall comparatiu i en la hipòtesi de democràcia fallida, avui a l’estat espanyol, doctrina del xoc, hi hauria 55 presos polítics, 43 exiliats, 6.417 alcaldes investigats i, en la peça principal d’un judici sumaríssim, 112 membres del govern que ha guanyat les eleccions que la UE sempre ha perdut afronten peticions de 30 anys de presó que equiparen posar urnes pacíficament amb rebel·lió i alçament violent. D'acord.

De sobte, però, fruit de la corrupció i del conflicte obert, una moció de censura tomba el govern dretà de la UE i dona el poder al Partit Socialista Europeu, amb el suport del moviment sobiranista. El bloqueig és notori, però en una polèmica i primera proposició no de llei que insta a un diàleg preliminar, que finalment decau, es produeix el debat parlamentari. I el portaveu socialista, Joseph Zaragoza, surt a l’estrada i diu: «Es pot parlar de tot, menys del referèndum». I així estem encara. I aquí seguim tanmateix. Fins que ens deixin en pau. Val a dir, fins que ens deixin votar.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF