Amb una mica de sort Pa negre guanyarà un Oscar. La pel·lícula representa Espanya i el cinema espanyol, de la mateixa manera que en Xavi i en Puyol juguen amb la roja o en Dani Pedrosa fa les voltes d'honor amb la bandera espanyola, la qual cosa em sembla perfecte mentre no decidim que ens podem representar a nosaltres mateixos. De totes maneres, sempre he trobat una mica absurd que els esportistes representin estats, amb els seus himnes i les seves banderes. La representativitat de Pa negre és d'una altra mena. Perquè és una bona oportunitat perquè arreu del món sàpiguen que és veritat el que potser no han pogut comprovar durant la seva estada a Lloret de Mar o a Salou: que tenim el nostre idioma.
Però si Pa negre s'ajustés als procediments habituals per a les pel·lícules en llengua no castellana, la veuríem doblada al castellà a tot arreu d'Espanya, Catalunya inclosa, i només en versió original, subtitulada al castellà, en dos cinemes de Barcelona i un de Girona. I també, segons els procediments habituals, es veuria en versió original subtitulada a Dinamarca, Suècia, Noruega, Holanda, Bèlgica, Txèquia, Àustria i algun altre país més, perquè en aquests països no hi ha el mal costum de doblar-ho tot.
El doblatge, amb perdó dels amics que s'hi dediquen i en viuen, té la doble perversió d'adulterar el cinema i d'aïllar els espectadors del contacte amb altres llengües i altres cultures. Hi ha casos extrems, com els del cinema japonès i xinès, en què els doblatges al castellà són, sense excepcions, un bunyol de ventríloc dolent. Però encara que estigui relativament ben fet, mai no es pot comparar amb l'original. I ens nega la possibilitat d'aprendre sense esforç els idiomes més propers, com l'italià i el francès, de millorar l'anglès, i de saber com sonen l'hebreu, el turc o el finès.
Com en tantes altres coses, potser que copiéssim els danesos. Sempre serà millor Pa negre que Pan negro , Black bread o Svard bröt .
