26/09/2011

L'últim toro de la tarda: no és un drama ni per als entusiastes de la tauromàquia

3 min

Enmig de la gentada que omple les voreres del carrer Marina destaca, com un gegant de la Mercè, un home que parla per un mòbil blau cel que sembla de criatura. És l'alcalde de Badalona, García Albiol, que mira al seu voltant com si hagués perdut algú. En tot cas, si alguna cosa bona té aquest alcalde és que és fàcil de veure. A la vora, hi té els joves del PP, que han muntat parades a favor de la causa taurina. Més enllà, a tocar de la Gran Via, el diputat Albert Rivera, de Ciutadans, respon una entrevista a peu dret. No puc escoltar el que diu, però a més del posat una mica absent que fa sempre, sembla compungit. Per a ell, és un dia trist, i estic temptat de comentar-li que no n'hi ha per a tant: les seves dues obsessions han estat fer trontollar la immersió lingüística i aconseguir que no prohibissin els toros. Amb un 50% d'èxit, aquesta promesa de la política ja pot estar content. I és ben probable que, per l'altre 50%, Rajoy l'ajudi aconseguint que els toros siguin declarats bé d'interès nacional i siguin tan intocables com la catedral de Burgos, els jardins d'Aranjuez i les coves d'Altamira.

A la vorera del davant, dos centenars d'antitaurins es manifesten discretament, sense gaire entusiasme, com si també ells fossin conscients que se'ls acaba l'entreteniment dels diumenges a la tarda. Sota el sol, aixequen pancartes i cartells d'una estètica més que dubtosa en què es barregen les banderes espanyoles amb els toros ensangonats.

La plaça, plena a vessar. No l'havia vista així des del concert de la Tina Turner, al segle passat. Fa uns anys vivia a tocar de la plaça i amb el meu amic el guionista Piti Espanyol havíem de treballar els diumenges. Cap al tard baixàvem a veure el útimo toro de la tarde , quan la plaça obria les portes d'acord amb una tradició que em sembla que també s'ha perdut. Aprofitàvem tant aquest últim toro que fins i tot en seguíem l'arrossegament fins a l'escorxador, on procedien a esquarterar el banyat amb una destresa que feia por. Quan hi vam deixar d'anar ens va quedar un regust de tragèdia, amb aquells homes calçats amb botes altes que regaven la sang del terra de ciment, una escena que encara se'm barreja amb la imatge rutilant dels toreros amb el seu jupetí de lluentons.

I ara que és l'últim dia, provo de mirar-m'ho amb uns altres ulls. I constato que no cal entendre-hi gaire per veure que el que fa José Tomás amb el capot de brega té la seva grandesa. La seva diferència és el lloc que ocupa. On es posa. La seva provocadora proximitat amb el bou, que fa que el vestit amb què ha sortit, d'un verd maragda enfosquit per l'atzabeja dels lluentons i els brodats, se li taqui amb la sang del bou. Des de la meva ignorància constato que el cerimonial, els gestos, l'estètica setcentista d'aquest món d'espases i capes i punyalets formen una litúrgia impressionant. Que els toreros s'hi juguen la vida i que la dificultat del que fan és de premi. M'hi sobren els crits de " libertad, libertad ", perquè em transporten als mítings de la Dolores Ibarruri i no crec que aquesta sigui la qüestió ni que tingui cap sentit que això ho cridi segons qui.

És l'últim dia, però no crec que sigui cap drama ni per als entusiastes de la tauromàquia. És l'últim dia perquè això ja anava a menys. Si és cert que hem prohibit els toros perquè ens remou la consciència que el sofriment d'un animal sigui un espectacle, i no per altres raons, aleshores és possible que això ens faci més civilitzats. I si tot plegat ha estat una impostura (perquè prohibir els toros per espanyols seria com prohibir el pa amb tomàquet per asteca o els restaurants xinesos per xinesos), l'afició tampoc no hi perd tant. Els toros ja no són el que eren, i als empresaris també els convé concentrar el negoci en poques places. Els aficionats sempre podran agafar l'AVE i anar a veure l'espectacle en terres una mica, ni que sigui una miqueta, menys civilitzades.

stats