07/09/2011

Flors per a Berwick

2 min

Se suposa que quan un polític alemany ofereix flors en un memorial de l'Holocaust, o quan un primer ministre anglès en posa a la tomba de Gandhi, és perquè hi ha hagut una superació dels errors del passat, un acte de contrició, de reconciliació, perdó. Se suposa que no es tracta d'una burla. Se suposa que qui ofereix flors reconeix la seva culpa, ni que sigui històrica i no li correspongui exactament a ell. També pot ser que es tracti d'un acte purament protocol·lari, gairebé desproveït de valor simbòlic, com passa entre països amb ben poques relacions històriques. Però aquí les coses no són ni d'una manera ni de l'altra. Aquí ofereixen flors al monument de Rafael Casanova polítics molt més propers als plantejaments dels que el van derrotar que no pas als de l'últim conseller en cap de la Generalitat històrica. Cada any hi ha gent que es queixa d'aquest despropòsit, però el fet és que només hi ha una Diada, moltes maneres de veure el país -totes legítimes- i un únic monument. Al perdedor. Maneres de veure el país tan legítimes que, de la mateixa manera que a la capital hi conviuen els monuments a Lluís Companys i a Francesc Cambó, homes tan distants com els que hi pugui haver entre un bàndol i l'altre d'una guerra civil, podríem fer conviure el de Casanova amb un de nou dedicat a James Fitz-James Stuart, primer duc de Berwick, l'oficial que comandava les tropes felipistes durant el setge de Barcelona.

D'aquesta manera qui volgués podria oferir flors a un home que va contribuir enormement a la creació de l'Estat espanyol modern. Segur que trobarien coincidències importants en la manera com, des d'aquest Estat, es va plantejar el tema dels impostos, la construcció d'infraestructures, o l'ús de la llengua. Més que les que puguin tenir amb Casanova. Que, per cert, no lluitava pas per defensar una autonomia amb un Estatut retallat, sinó una nació sobirana.

stats