26/03/2011

Artur Mas a la Casa Groga

2 min

Alguns periodistes comentaven que el lloc triat per a la compareixença del president de la Generalitat, Artur Mas, per presentar les conclusions de la cimera d'ahir els recordava la Casa Blanca. En realitat el Palau de Pedralbes és de color ocre, però és cert que l'indret, a l'aire lliure, sota la galeria de columnes toscanes de l'ala oest, tenia la seva gràcia. A més, la compareixença estava prevista per a dos quarts de set, hora en què el sol, ja baix, feia pujar de to l'ocre deslluït de les columnes i feia brillar l'herba, el faristol de metacrilat transparent i el pal de la senyera.

Sembla que els caps de premsa dels partits de l'oposició estaven mosca perquè el president s'havia reservat aquell entorn digne d'un Obama mentre les compareixences de partits i sindicats participants en la cimera es feien en una saleta convencional i més aviat escarransida. En efecte, l'espai reservat per a la resta de compareixences públiques era a l'altra banda del palau de Pedralbes, cap a llevant, en un edifici annex que havia estat la porteria de la finca en temps del comte de Güell.

Però encara hi havia més greuges comparatius: el faristol del president, a més de transparent, era, naturalment, per parlar dret. L'altre faristol era per parlar assegut. A mitja tarda, després de rondinar una mica, els partits de l'oposició havien aconseguit que l'encarregat del faristol fes un bunyol i hi afegís tres pams més.

Un faristol opac

El que ja no tenia adob és que es tractava d'un faristol opac, imitació de fusta, i ja se sap que el faristol transparent significa transparència (quina ximpleria!), i l'opac no. Bromes a part, és cert que el president s'havia triat un indret molt fotogènic, i un fons esperançador per a aquests temps de crisi, amb els brots verds de les plantes de lloguer i la brillantor de festa de les aranyes de vidre del saló principal, que s'endevinava darrere el president. A la sala reservada per a la resta de compareixences, en canvi, fer una bona fotografia resultava impossible fins i tot per a un artista de la càmera.

Però, francament, no entenc les queixes dels caps de premsa. Les columnes toscanes no fan per als sindicalistes. A més, què caram, allí fora feia un fred que pelava. Al meu costat, un periodista no parava d'escalfar-se les mans amb l'alè per poder continuar escrivint al seu portàtil. El mateix president va comentar el fred que feia. En realitat aquell lloc era tot un sacrifici. El sacrifici que cal pagar per sortir guapo a la foto.

stats