23/03/2011

Les ciències socials

4 min

El que té de bo el fet de ser humà és que tenim la possibilitat no sentir-nos mai sols. Els éssers humans estem sempre immersos en tota mena de converses silencioses: amb els vius i els morts, amb els que tenim a prop i els que tenim lluny. Alguns investigadors han estudiat aquestes subtils paraconverses, i en aquesta columna presento una mostra del que han descobert últimament.

Per exemple, Tobias J. Moskowitz i L. Jon Wertheim han escrit un article boníssim a Sports Illustrated sobre l'avantatge que suposa jugar a casa. Pràcticament en tots els esports els equips locals obtenen més victòries que no pas els visitants, i aquest avantatge mostra una estabilitat sorprenent al llarg del temps. A què es deu aquest fenomen?

El motiu no és que els jugadors ho facin millor quan els animen els seus seguidors. Al bàsquet, el percentatge de tirs lliures és el mateix a casa que a fora. Al beisbol, la proporció de strikes per llançador és la mateixa a casa que a fora. Les incomoditats del viatge no són tampoc el que perjudica l'equip visitant: equips d'una mateixa àrea metropolitana perden en igual proporció que els equips de l'altre extrem del país quan juguen a l'estadi del rival.

No, l'autèntica diferència és l'arbitratge. Als àrbitres no els agrada que els escridassin. Per tant, encara que no en siguin conscients, en els moments crítics xiulen menys faltes als equips locals. Moskowitz i Wertheim demostren que com més gentada hi hagi, més a prop sigui la multitud i més cridi, més tendeixen els àrbitres a afavorir l'equip local. No és una decisió conscient. Com és natural, es deixen influir una mica per les vibracions emocionals que irradien els que els envolten.

Diuen que qui t'estima et farà plorar. Potser això no és del tot veritat, però a The journal of personality and social psychology, Johanna Peetz i Lara Kammrath arriben a la conclusió que tendim a incomplir més sovint les promeses que fem a les persones que estimem. Això passa sobretot perquè el mateix afecte ens porta a fer promeses molt generoses. Tenim la intenció de complir-les, però les promeses generoses són les que tenen menys probabilitats de fer-se realitat.

Si volem que algú treballi més, li hem de dir que li pagarem d'acord amb la seva productivitat, oi? Doncs per norma general, no. Nombrosos estudis apunten que és millor motivar grups, no persones. Organitzeu les persones en grups; recompenseu a tothom quan el grup assoleixi els seus objectius. Susan Helper, Morris Kleiner i Yingchun Wang confirmen aquesta idea en un estudi per al National Bureau of Economic Research. Han comparat les compensacions que s'ofereixen en diferents contextos industrials i han conclòs que el pagament d'incentius i hores per grup és més eficaç per motivar els treballadors que no el pagament individual.

En un estudi publicat al Journal of Experimental Social Psychology , Joachim Huffmeier i Guido Hertel volien esbrinar per què els grups potencien el rendiment individual. Van estudiar diversos equips de natació per relleus participants en els Jocs Olímpics d'Estiu del 2008. Van descobrir que els nedadors dels primers trams obtenien uns resultats més o menys iguals que en les competicions individuals, mentre que els dels últims trams els superaven. Pel que sembla, en la calor de la competició, se senten indispensables per a l'èxit del seu equip i això fa que estiguin més motivats que quan neden només per a ells mateixos.

Però no tots els grups donen uns resultats tan bons, esclar. Uns investigadors dirigits per Thomas W. Malone a l'Sloane School for Management del Massachusetts Institute of Technology han descobert que poden mesurar el quocient intel·lectual d'un grup, el qual no es pot calcular adequadament a partir de la mitjana dels membres del grup. Mesurar la motivació tampoc no els va servir per pronosticar amb gaire exactitud el rendiment d'un grup. Van descobrir, però, que els grups amb bons resultats tenien membres que sabien interpretar les emocions dels altres. Parlaven per torns. La participació en la conversa estava molt repartida. No hi havia un líder autoritari que s'imposés en tot.

Això ens porta a una pregunta: quina mena de persones saben interpretar les emocions? L'edat pot tenir un paper important en aquest tema. Jamin Halberstadt publicarà un estudi a la revista Psychology and Aging que apunta que els joves solen interpretar amb més sensibilitat els indicadors emocionals que no la gent gran. Halberstadt va projectar a persones diferents uns vídeos en què algú cometia una indiscreció. Els espectadors joves eren capaços de discriminar millor el comportament correcte i l'incorrecte. Els grans també van obtenir pitjors resultats en les proves de reconeixement de les emocions.

El gust també pot tenir-hi un paper, en això. En el context d'un estudi per a la revista Psychological Science , Kendall Eskine, Natalie Kacinik i Jesse Prinz van donar a diverses persones begudes dolces, amargants i insípides i, després, els van demanar que valoressin una sèrie de transgressions morals. Com era de preveure, els que havien pres la beguda amargant eren els més propensos a mostrar-se indignats; això fa pensar que oferir Coca Cola Cherry a la sala del jurat pot ser una tàctica astuta per a uns bons advocats defensors.

És important recordar que un estudi no és mai decisiu. Però si us interessen aquests temes, he obert un nou blog -brooks.blogs.nytimes.com- a la secció d'opinió de The New York Times per donar a conèixer els estudis curiosos i brillants que duen a terme investigadors de tot el món.

stats