24/09/2011

Obama diu no a l'obamisme

4 min

Sóc un babau, un babau d'una mena molt concreta. Sóc un babau d'Obama. Quan el president va dir que els aturats no podien esperar ajuda 14 mesos més i que calia fer alguna cosa urgent, me'l vaig creure. Quan alguns alts càrrecs del govern van començar a fer crides per dir que la possibilitat d'una segona submersió en la crisi era terriblement real i que seria irresponsable no aplicar cap mesura per superar la situació, me'ls vaig creure.

Em van agradar les idees d'Obama sobre la baixada dels impostos sobre la nòmina i que obligués els republicans a seguir el joc. Però, esclar, sóc un babau. Quan Obama va deixar veure la segona part de la proposta va quedar clar que aquest paquet de mesures no té res a veure amb el fet d'ajudar la gent ara mateix o evitar la segona submersió: era un senyal que indica que s'apropen les eleccions, no un projecte de llei per generar ocupació.

Recupera idees que ni tan sols quan els demòcrates controlaven el Congrés van tirar endavant. Dilluns les paraules del president no van intentar guanyar l'aprovació dels republicans d'alguna part de les seves mesures. Va insistir en les crides populistes que inflamen els liberals (progressistes), però que semblen fetes per irritar els moderats i els conservadors.

Va afirmar que podem pagar els costos futurs del sistema públic d'assegurança de salut (Medicare) si apugem els impostos als rics. Va tornar a repetir la mitja veritat de sempre, que diu que els milionaris paguen menys impostos que els seus secretaris. En realitat, les persones que pertanyen al 10% de la població amb més ingressos paguen gairebé el 70% dels impostos sobre els ingressos, segons l'IRS (Internal Revenue Service, organisme federal encarregat de la recaptació d'impostos). Els que pertanyen a l'1% dels més rics paguen al govern federal una mitjana del 31% dels seus ingressos, mentre que la mitjana dels treballadors paguen menys del 14%, segons la CBO (Congressional Budget Office, organisme federal que aporta dades econòmiques al Congrés).

No era pas un discurs per actuar. Era la mena de discurs que quedava millor quan el feia Ted Kennedy. El resultat de tot plegat és que no hi haurà ni un estímul a curt termini ni una reducció del deute a llarg termini; no pas pròximament, i jo sóc un babau, per haver cregut que era possible.

Sí, sóc un babau. Em vaig creure Obama quan va dir que volia deixar enrere els debats ideològics caducs que han paralitzat aquest país. Sempre em penso que Obama està en vigílies de trencar amb les categories convencionals i adoptar algun dels paquets de reformes que estan a l'abast i són acceptables per als dos partits.

Però, recordin, sóc un babau. La Casa Blanca, clarament, ha pres la decisió que, allà on campen els republicans intransigents i les ideologies mesquines, li cal ser també intransigent i mesquina. Al president li va quedar clavada l'acusació liberal d'haver-se deixat enredar en la lluita pel sostre del deute. De manera que la Casa Blanca ha abandonat la postura de l'home sensat o la postura centrista de Clinton.

Com reconeixia el columnista de The Washington Post Ezra Klein, ha retrocedit cap a la política de tota la vida. El discurs actual del president sona a Al Gore durant la campanya presidencial, però sense notes ecologistes. Pujada d'impostos per als rics! Protecció de les prestacions socials!

Esperava que el president oferís, a un país (que ja no creu en res) descregut, alguna cosa creativa, no convencional; però, ja ho saben, sóc un babau.

Com que sóc un babau, encara crec que l'ànima del president voldria fer alguna cosa pels problemes estructurals del país. Encara em penso que és a poques setmanes d'anunciar una reforma seriosa dels impostos i una reforma de les prestacions socials. Però cada vegada que sembla que s'hi apropa, ho engega tot i se'n desentén. Va anunciar que faria una reforma seriosa del sistema Medicare però va optar per fer uns canvis que són bons, però massa petits. Parla d'una reforma dels impostos fonamental, però oblido constantment que va prometre no apujar mai els impostos al 98% de la població amb ingressos inferiors.

Això vol dir que quan parla d'augmentar els ingressos de l'administració, cosa que faria bé d'aconseguir, no pot referir-se a cap cosa substancial. No pot posar impostos sobre la benzina. No pot posar impostos sobre el consum. No pot fer una reforma d'impostos generalitzada. Ha de limitar els canvis en el sistema impositiu al 2% amb més ingressos, per aconseguir una recaptació apreciable els haurà de colpejar de totes les maneres possibles. No simplificarem el codi tributari, però: per l'amor de Déu, Obama vol apujar els impostos als rics que donen diners a la beneficència! Hem de fer alguna cosa per reduir l'horrible excés de filantropia que s'estén per tot el país!

El president creu que la premsa dicta una falsa equivalència en la política nord-americana: culpa tots dos partits en la mateixa mesura de la política disfuncional del país, quan en realitat els republicans són més rígids i extremistes. Això és força cert, però, si més no, els republicans respecten suficientment els nord-americans per dir-nos el que realment pensen. La Casa Blanca ens subministra petites porcions d'esperança i tot seguit ens les pren de la boca. Ser seguidor d'Obama vol dir oscil·lar entre l'elevació i el sentiment de ser utilitzat.

La Casa Blanca ha decidit emprendre la campanya en el paper de liberals lluitadors. Diria que entenc aquesta tria, però encara crec en aquell estil de govern que Obama va anunciar el 2008. Dec ser l'únic a creure-hi encara. Sóc un babau.

stats