Un museu (sostenible) a tot gas!

"Ah, sí, els típics museus que visiten les escoles”, em diu un amic quan li comento que aquest estiu em dedico de ple a donar a conèixer els principals actius del nostre patrimoni industrial. De la manera amb què ha posat l’accent a típics m’ha semblat que ha volgut dir, sense dir-ho, que es tracta d’un patrimoni de segona, per sota de l’extraordinari patrimoni pictòric, escultòric, musical... que tenim. Cal reivindicar el patrimoni industrial com un patrimoni de primera divisió, i acostar-lo a tots els públics, començant pels infants i joves, sí. Però també el públic adult.

Vaig tenir ocasió d’assistir, al maig, a una activitat d’un grup d’ESO sobre eficiència energètica que es feia al Museu del Gas, a Sabadell, propietat de Naturgy. Els nois havien d’analitzar una factura d’electricitat, entendre’n tots els conceptes i saber quins són els fixos i els variables (aquests darrers són els que permeten estalviar), cosa que hauríem de saber tots. “Si no salta mai el diferencial, potser la potència és excessiva -els deia en Marc Piera, l’educador-. Fa anys es donava a moltes cases potències d’electricitat més altes del compte”, els comentava. El monitor també els informava d’altres aspectes interessants, com el “consum fantasma d’energia” (consum inútil que es dona, per exemple, amb el mòbil endollat quan ja està carregat o la tele encesa quan no la mira ningú).

Un cop acabada l’activitat, tot el grup va pujar al terrat de l’edifici, el paviment del qual és de fusta de bambú (el bambú creix molt ràpidament i l’impacte produït per la seva tala és baix). Sota el bambú hi ha una làmina d’aigua -una part és al descobert- que contribueix a aïllar tèrmicament l’edifici. Els joves van tenir informació de primera mà d’aquestes i altres solucions per fer de la seu del Museu del Gas un edifici radicalment sostenible: la façana original, de pedra i molt gruixuda, afavoreix l’aïllament; els vidres són reciclats (i els grans vidres tenen cambra d’aire; a l’interior també hi ha una cambra motoritzada amb làmines orientables per al control solar), hi ha plaques fotovoltaiques i un sistema que permet reaprofitar l’aigua de la pluja, i els llums es regulen mitjançant sondes lumíniques i detectors de presència. Ah! I es va aconseguir el reciclatge del 98% dels residus generats a les obres de reforma de l’edifici (d’acord amb el disseny que va realitzar l’arquitecte Dani Freixes).

He tornat al Museu del Gas -també obert a l’agost- per centrar l’atenció en les peces que acull, del món del gas i de l’electricitat. Ja no hi ha brogit: no hi ha visites escolars (en rep tres al dia durant el curs). Trobo a faltar comentaris de joves, com el que vaig sentir d’un escolar: “Això jo ho he vist funcionar a YouTube”, va dir un dels nois davant d’un antic motor de gas construït per l’empresa Crossley Brothers que es feia servir per fer funcionar un compressor a les instal·lacions de gas del subsòl de la plaça Espanya de Barcelona.

El museu explica amb detall la història del gas a casa nostra. Precisament Sabadell va ser la segona ciutat catalana, deu anys després de Barcelona, a tenir enllumenat de gas. En té des del 1852 (el 1842 es van encendre els primers fanals de gas als principals carrers de Barcelona, seguint l’exemple d’altres ciutats europees com Londres, el 1810, o París, el 1815). Abans de l’arribada de la il·luminació amb llum de gas, s’il·luminaven com es podia, amb teies, quatre llums d’oli mal repartits... La major part dels carrers només tenien llum els dies de lluna plena. El gas va fer més segura la nit, i més animal, per alegria del món de la faràndula.

El fanaler i l’espiter

El gas va ser el primer servei canalitzat de les ciutats i, amb ell, van néixer algunes professions, com la de fanaler o la d’espiter. El fanaler s’encarregava d’encendre i apagar els fanals, mentre que l’espiter es dedicava a obrir les claus de pas dels veïns que ho requerien.

Amb l’arribada de l’electricitat, el gas va començar a emprar-se en la indústria i l’àmbit domèstic. A les cases va aportar confort (la cuina a gas, els llums, l’escalfador d’aigua o les estufes). L’ús del gas va continuar estenent-se quan la tecnologia va permetre fabricar-lo amb nafta -benzina lleugera- i es va consolidar amb l’arribada del gas natural.

Del Museu del Gas criden especialment l’atenció uns quants aparells domèstics que funcionaven amb gas (gasodomèstics), com ara una planxa de gas, amb el corresponent tub que es connectava a la xarxa de gas. O bé un curiós arrissador de cabells, i de bigotis! (un enginyós aparell francès que va ser molt popular en els ambients burgesos de París de principis del segle XX, i que consta de dues parts: la base, que mantenia una flama constant gràcies al gas, i unes pinces que arrissaven els cabells).

També m’encurioseix un moldejador de barrets, igualment francès (la peça de feltre que havia de formar el barret es posava en un motlle de fusta i l’escalfor d’una flama de gas li donava la forma). I una motocicleta escúter que era accionada per bateries elèctriques: el Museu del Gas també mostra peces que han sigut pioneres en l’ús de nous models energètics en el transport. Una mirada al passat del sector energètic és essencial per enfocar bé el seu esdevenidor.