PATRIMONI INDUSTRIAL
Misc 09/08/2018

500 anys de vinyes a can Codorníu

Tradició centenària i modernisme arquitectònic: una combinació certament escumosa

i
Daniel Romaní
4 min
La família Raventós acaba de perdre el control de l'empresa a mans del Carlyle Group.

“Vaig començar a treballar a Codorníu quan tenia 14 anys, com a vailet, que en deien, fent feinetes com portar el càntir ple d’aigua als treballadors, netejar, escombrar, traslladar les llates [fustes per col·locar-hi les ampolles en rima], recollir els trossets de vidre de les ampolles que es trencaven... També vigilava les cintes que transportaven les ampolles, que no s’encallessin”. M’ho explica Esteve Pérez, que fa 44 anys que hi treballa i avui em fa de guia.

Caves Codorníu va néixer en una masia tradicional del Penedès, Mas d’en Noia, on es feien vins, misteles, vins de missa, destil·lació... “A finals del segle XIX Josep Raventós Fatjó es va proposar fer cava amb diferents varietats de raïm autòctones del Penedès [el 1659 es perd el cognom Codorníu, ja que en aquella generació no hi havia hereus: eren dues germanes, Anna i Victòria; la pubilla, Anna de Codorníu, es va casar amb Miquel Raventós; a partir d’aquesta data entra el cognom Raventós a la família]”, m’explica l’Esteve quan entrem en un impressionant espai de grans arcs parabòlics, l’antiga sala d’etiquetatge.

Localització de Les Caves Codorníu

“Manuel Raventós Domènech, fill de Miquel Raventós, va heretar el negoci amb 24 anys. És qui va encarregar la construcció dels nous edificis a Puig i Cadafalch”, comenta l’Esteve. “Puig i Cadafalch era un home molt tranquil”, em diu l’Esteve en més d’una ocasió. Jo més aviat pensava el contrari, que era hiperactiu: a més d’arquitecte va ser un home clau en el desenvolupament del catalanisme polític i la seva institucionalització -regidor de l’Ajuntament de Barcelona, diputat a Corts, president de la Mancomunitat de Catalunya-, impulsor de grans canvis urbanístics de Barcelona, historiador de l’art, dinamitzador cultural... Però de seguida entenc que quan diu tranquil vol dir que anava a poc a poc en la planificació de les caves Codorníu, que no complia els terminis, vaja. Potser en tenia motius, entre altres coses perquè Manuel Raventós, que ho tenia tot pensat, li va fer un munt de demandes (de fet, exigències). “«El moll de descàrregues de la sala de premsa ha de tenir un metre d’alçada per descarregar els carros sense haver d’aixecar els coves de raïm; el celler ha de tenir dos nivells, de manera que el most baixi per gravetat», li indicava”, m’explica l’Esteve. “«I necessito una sala molt gran, on s’ompliran de cava les ampolles», li va dir. La solució? Anem-hi”. Arribem a la sala embotelladora, dita també de tiratge. I de seguida veig al sostre unes bigues de gelosia, de ferro, que van estalviar pilars al mig de la nau.

“Manuel Raventós era un personatge molt viu. ¿Saps de quina manera feia publicitat de Codorníu?”, em diu l’Esteve mentre baixem per unes escales força pronunciades, i la temperatura també va baixant (arribem als 15 graus; el contrast amb l’exterior és més que considerable). “Anava a Barcelona amb un carro carregat de caixes de fusta -aleshores tot el cava es duia amb caixes de fusta, no de cartró, com ara- i a vegades, en un carrer de la ciutat, conduïa en direcció contrària per causar caos de trànsit, o tombava el carro i totes les caixes anaven per terra... perquè l’endemà se’n parlés als mitjans”. Ara som a uns 20 metres sota terra. Hi ha quilòmetres de galeries, amb pupitres plens d’ampolles inclinades. “30 quilòmetres de galeries”, m’especifica l’Esteve. Bona part es van fer amb pic i pala, perquè no hi havia altres eines, i si el terreny era molt dur, doncs deixem de picar cap aquí... i provem de picar cap allà.

Quan sortim de les entranyes de la terra, el sol ens encega. Tot és net com una patena. Ja ha començat la verema i cada dia -cada nit, de fet- arriben aquí unes quantes tones de raïm, però jo ni en sento l’olor ni en veig cap empremta. I és que l’elaboració del cava ja no es fa a les sales de Puig i Cadafalch sinó en unes construccions situades a certa distància, que va dissenyar, també amb estil modernista, Lluís Bonet i Garí.

La residència dels amos

Ens dirigim cap a l’antiga residència dels amos, un casalot extraordinari, també modernista de cap a peus, amb capella i tot. Per entrar-hi no ens cal fer ús del neteja-sabates que hi ha a la porta principal, una barra de ferro a poca alçada de terra. La planta baixa és plena de sales amb sofàs baixets que si t’hi asseus no t’aixeques.

La història de les Caves Codorníu es remunta al 1498, quan es van comprar les primeres vinyes.

Ens acomiadem i fixo la mirada en la soca seca que hi ha just davant de l’entrada del recinte. És el poc que queda del que havia sigut un enorme roure. Recordo haver-lo vist sencer, no fa gaires anys, ja malalt, amb alguna branca mutilada i afectat pel banyariquer del roure. Era un arbre catalogat per la Generalitat com a monumental, un símbol que s’havia reproduït durant molts anys en diferents documents oficials relacionats amb can Codorníu, com escriptures, actes i fins i tot esqueles.

Quan l’any 1498 un Codorníu va comprar les primeres vinyes a Sant Sadurní d’Anoia, els documents ja recollien l’existència a la finca d’un gran roure. El roure de can Codorníu havia sobrepassat, doncs, els cinc segles de vida! Els escrits indiquen que Codorníu, fins fa poc l’empresa familiar més antiga en actiu d’Espanya (des d’aquest juliol ha passat a ser controlada pel fons nord-americà Carlyle Group), va començar a funcionar el 1551. Tot indica que tindrà més longevitat.

Pioners en enoturisme

Codorníu ha sigut una empresa pionera en un munt d’aspectes. També en l’enoturisme. Mentre passegem per les instal·lacions de Bonet i Garí, l’Esteve es treu de la butxaca una targeta de color ocre, plastificada. “ Cavas Codorníu de San Sadurní de Noya ”, hi llegeixo. Del 1924! Hi diu l’horari de trens, preus de les tartanes de l’estació de tren de Sant Sadurní fins a les caves (“Por dos o tres asientos ida y vuelta, 4 pesetas, y por cuatro o cinco asientos, 5 pesetas ”). És curiós: la major part de dies que no es podien visitar perquè era festiu ara són laborables: “ El 20 de enero, fiesta de San Sebastián ”, “ el martes de Carnaval ”, “ el 25 de abril, fiesta de San Marcos ”, “ el 15 de mayo, fiesta de San Isidro ”, “ el 4 de agosto, fiesta de Santo Domingo ”… També: “ Se ruega a los señores que quieran honrar a la Casa Codorníu con su visita, que se dirijan a ella por escrito, o simplemente que se presenten allí; y salvo contadas excepciones, el permiso de visita les será concedido ”. Llàstima que no especifiqui les excepcions.

stats