Totxos, teules... i ceràmica d’autor

Aquest estiu em sento un buscador de xemeneies que no fumegen. La major part han perdut la funció per a la qual van ser creades, tot i que poden tenir altres utilitats. Algunes són excel·lents fites per a vianants i automobilistes que continuen ignorant els avantatges del GPS. A la Bisbal em dono per més que satisfet. S’hi compten més d’una vintena de xemeneies! Totes estan vinculades a la ceràmica. M’expliquen que en aquest municipi d’uns 11.000 habitants, capital del Baix Empordà, fins i tot hi havia hagut paletes que estaven especialitzats a fer xemeneies, entre altres coses perquè els rajols per construir-les tenen uns trets especials.

La ceràmica és el gran actiu de la Bisbal, en harmònica competència amb la música (la cobla La Principal de la Bisbal) i la gastronomia (el pastís bisbalenc). No és estrany que ho sigui. Perquè aquí no hi falta res, cap ingredient, per fer ceràmica: hi ha l’aigua -el riu Daró (que sec que el veig, però!, i això que aquest ha estat any de pluges), els boscos de les Gavarres (el combustible) i l’argila (localitzada als peus d’aquest massís, als llocs limítrofs amb la plana)-. Aquest ofici, que esdevé indústria, neix aquí fa almenys cinc segles (el primer document on s’esmenta un treballador de ceràmica a la Bisbal és de l’any 1502), i ho fa de part natural, sense espàtules ni cap assistència. No ha calgut importar res per fer-hi ceràmica. L’únic que ha vingut de fora -i que hi continua venint- són les glopades de turistes que fugen del formiguer de la platja, es desplacen uns quilòmetres endins i entren a les botiguetes de ceràmica… i alguns al Museu Terracotta (terra cuita).

A l’entrada del Museu Terracotta, al costat d’una antiga màquina excavadora tipus eruga -que servia per extreure terra en grans proporcions-, m’espera el seu conservador, el Xavier Rocas, un home charmant, arqueòleg de formació i museòleg de professió. El Xavier ha aconseguit unir encertadament continent i contingut: el museu es troba a i manté tots els elements que es feien servir per a la producció de ceràmica: les basses situades a l’exterior -en les quals la terra ja colada i amarada d’aigua es deixava assolar per convertir-la en argila-, les xemeneies, els dipòsits d’argila, els mussers d’engalba per als colors, els forns i la maquinària (galeteres, premses, cilindradores...). Tot just entrar-hi, de seguida veig el sostre ennegrit pel fum de tants anys. Sí, no hi ha dubte: aquí s’hi feia ceràmica. Em sorprèn que quasi no hi hagi textos. Aquí parlen les peces, les màquines i l’edifici.

Hi ha un bon mostrari de les peces de terrissa típiques de la Bisbal, les de color palla -són les que es fan amb argila blanca, sorrosa i força dura- i les de color vermell -per a aquestes es fa servir l’argila vermella, ferruginosa i molt plàstica-. Ah, i també hi ha les verdes, un color que prové de l’òxid de coure. “La verda era antigament la vaixella de més luxe, ja que per aconseguir el color verd calia agafar una olla de coure rovellada i entretenir-se a gratar-la perquè en sortís l’òxid”, m’explica el Xavier.

¿I se’n continua fent, d’aquesta ceràmica verda?, li pregunto. “No! Tot això ha canviat dràsticament; amb els esmalts, la paleta de colors s’ha convertit en infinita”, diu el Xavier mentre caminem per diverses estances que no formen part de la zona visitable, i en les quals es fan, entre altres activitats, classes de ceràmica a alumnes de l’Institut de la Bisbal. Són la llavor d’una futura nova fornada de ceramistes.

“Entra-hi, que això no s’enfonsa. Pensa que aquí al damunt hi posaven tones i tones de ceràmica”, em diu el Xavier. Tots dos entrem dins la cambra de cocció d’un forn de ceràmica, com un gran iglú fet de totxo vermell.

La cambra més fosca

La cambra és força fosca i té uns quants forats a terra. Aquest forn s’escalfava amb llenya -d’alzina o d’olivera-. Més endavant van incorporar-se els forns de gas i els d’electricitat. “És un forn de flama invertida, un sistema que es va introduir a la Bisbal a principis de segle XX. El fum se’n va per sota, a través d’uns conductes soterrats que travessen tota la fàbrica i que el condueixen a les xemeneies exteriors -diu-. Amb aquest tipus de forn les cuites són molt uniformes, ja que el foc passa través d’una doble paret interna i està obligat a repartir-se per tot arreu; es perden moltes menys calories respecte d’altres tipus de forns tradicionals, amb la qual cosa s’estalvia combustible”.

El Xavier sempre està atent a les rehabilitacions que es fan en edificis antics de la Bisbal; sempre hi pot haver alguna peça de ceràmica a la qual ningú presta interès... Ell sí. Ho arreplega tot: teules, tortugues, canaleres, embuts de canal, tubs, colzes, sifons i elements de rajoleria que, si més no a la Bisbal, ja no es fan. Són productes toscos, senzills, sobretot resistents, que tenen especial protagonisme en aquest museu.

Pugem al pis superior, de fet un passadís alçat que envolta tota la sala, com els altells d’algunes biblioteques antigues. Actualment s’hi exposa ceràmica contemporània. Temps enrere, les peces de ceràmica es posaven aquí dalt abans d’entrar al forn, perquè l’escalfor dels forns -situats just dessota- ajudés a assecar-les (si es coïen amb excés d’aigua es podien trencar). Era un eficaç -i sostenible- assecador!