A Igualada sempre han tingut la pell molt fina

De cada classe d’animals sempre n’hi ha un que sembla que s’hagi quedat enrere en l’evolució. Dels rèptils potser seria la tortuga; dels peixos, el rap, i dels amfibis, la granota. Fins i tot el roc-roc-roc amb què s’expressa la granota indica que les seves “cordes vocals” són ben primitives. Hi penso de camí cap a Cal Granotes, a Igualada. Deu ser a prop de l’aigua. Sí, efectivament és al costat d’un rec.

Abans del segle XVIII, els adobers d’Igualada eren a l’interior de la muralla. Però la pudor i el tràfec de mercaderies feien la guitza als veïns, i van acabar situant-se fora muralla, al costat del rec construït al segle XII per fer anar el molí fariner que el monestir de Sant Cugat del Vallès -sí, una mica lluny d’aquest indret!- tenia a Igualada. Per a l’adob de la pell també es necessitava molta aigua, així com calç, escorça de pi i fulles de roldor, dues espècies abundants a les rodalies d’Igualada.

“A tot Europa l’ofici de blanquer, o adober, s’ha caracteritzat al llarg dels segles -i Catalunya no n’ha sigut una excepció- per uns trets d’arcaisme tecnològic exasperant”, diu Josep Maria Torras Ribé, autor del llibre Els oficis de la pell a la Catalunya preindustrial. Són unes paraules que m’encaixen així que entro a Cal Granotes. En veure els clots on posaven la pell en remull per eliminar el pèl amb aigua i calç (primer calç vella i després nova), em ve al cap de seguida el barri adober de Fes, al Marroc, on la tecnologia no s’hi ha presentat. Som a la planta baixa, o ribera, de Cal Granotes, on es posava la pell en remull, es pelava i s’adobava.

“Sí que són grossos, aquests esclops!”, exclamo. “És que duien espardenyes, i se’ls posaven a més a més, ja que sovint al terra hi havia aigua”, em diu la Muntsa Guasch, tècnica del Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia, que em fa de guia. Tot seguit m’explica: “Aquí no hi entrava cap dona; potser l’única excepció era per portar el dinar. Hi feia molta pudor i calor, i solien anar amb ben poca roba”. “Mira aquest forat! -em diu ara-: és la trapa. Per aquí pujaven les pells a l’estenedor, on es feia l’assecat i l’acabat”. A Cal Granotes hi aprenc un grapat de coses, com ara que la producció de pell d’Igualada anava destinada sobretot a fer sola per a sabates (fins a mitjans del segle XX, quan s’introdueix el cautxú, Igualada va arribar a produir prop del 90% de la pell per a les soles de sabates de tota la Península). També hi aprenc vocabulari, com la colga (posar capes de pells alternades amb escorça i cobertes d’aigua dins d’un clot perquè s’anessin adobant; el conjunt es tapava amb taulons de fusta i pedres per pressionar les pells que flotaven), o eixamorar (un cop penjades a l’estenedor, les pells s’eixamoraven, és a dir, perdien entre un 60% i un 70% de la humitat).

Aprenc més coses: de l’activitat adobera en sortien un munt de derivats: el pèl, el greix, la carnassa, l’escorça esgotada (sense tanins, després d’haver-se usat barrejada amb aigua en el procés d’adobatge) i la gelatina. El pèl procedent del pelat de les pells era utilitzat per a brotxes d’afaitar, raspalls per a la roba i capells. Del greix se’n feia sabó. La carnassa servia per a l’adob dels camps, i per fer coles per a la fabricació de paper i per als fusters. L’escorça, un cop seca, era cremada en estufes per a les calefaccions domèstiques o en les calderes industrials. I la gelatines servien per fer bons pastissos! Tot s’aprofitava.

De Cal Granota a Cal Boyer

La Muntsa em guia fins a Cal Boyer, una antiga cotoneria que allotja la seu del Museu de la Pell. De camí va recitant els usos antics i actuals de la pell: “Bosses, maletes, odres per contenir líquids, folres d’arques i baguls, entapissats de parets, mobles, calçat, indumentària, selles i arnesos, corretges de transmissió per al sistema d’embarrats de les màquines mogudes a vapor -ara ja no, esclar”. Cal Boyer és a quatre passes de Cal Granotes. Hi hauríem arribat abans que hagi acabat de recitar la llista, perquè els usos de la pell són molts, però ens entretenim fent unes quantes giragonses per l’antic barri adober. Antic... i actual!

Una porta entreoberta em permet veure uns toros que duen un munt de pells. Sí, continua havent-hi una intensa activitat adobera a la capital de l’Anoia. “Ara tot el procés d’adobatge -la transformació de la pell en cuir- es fa en uns vint dies gràcies a l’adob al crom. Quan es feia de manera artesanal es trigava, si fa no fa, un any”. Deunidó!

El Museu de la Pell dedica una atenció especial a explicar com ha anat canviant el procés de l’adobatge de la pell. Mentre hi passegem, la Muntsa m’explica que, antigament, a més de vegetals amb alts continguts en tanins, per adobar la pell també s’usava colomassa i gallinassa (excrements d’aus). “Quina funció tenien?”, li pregunto. “Contenen uns enzims que eliminen algunes proteïnes poc elàstiques i separen les fibres per facilitar la penetració dels tanins”.

“A partir de l’any 1908 s’electrifiquen les adoberies i s’instal·la el primer bombo a Igualada; el bombo va reduir considerablement el procés d’adobament -em diu la Muntsa-. A la Primera Guerra Mundial els adobers d’Igualada van fer diners. Venien pell per a les botes, corretgeria... I amb els guanys van modernitzar les fàbriques”, relata la Muntsa mentre passem per una cortina de pell de conill que ens recorda una de les moltes qualitats de la pell: pot ser molt i molt suau.