18/06/2016

Raons contra els referèndums

3 min
Raons contra els referèndums

El científic i activista ateu Richard Dawkins ha escrit un article a propòsit del referèndum britànic en què sosté que els ciutadans, a causa de la seva ignorància, no tenen res a dir sobre aquest tema. Els ignorants, entre els quals ell s’inclou, no disposen de prou informació per decidir una cosa tan important com és la pertinença de la Gran Bretanya a la Unió Europea.

La democràcia representativa consisteix precisament en el fet que els ciutadans trien els representants que han de decidir les polítiques públiques i controlen que ho facin sense vulnerar la llei ni abusar del seu poder. Els procediments democràtics plebiscitaris, com el referèndum, coexisteixen amb els mecanismes de la democràcia representativa però, amb l’excepció helvètica, són utilitzats rarament.

Al nostre país els referèndums vinculants a què s’ha invitat a participar la ciutadania en les últimes dècades concernien el tractat pel qual s’instituïa una Constitució europea i l’Estatut de Catalunya. Resulta interessant que en tots dos casos els ciutadans s’havien de pronunciar sobre uns textos legals bastant complexos que la majoria no van consultar i dels quals només sabien allò que els diaris i els portaveus polítics de torn els havien dit. Tothom va rebre puntualment el llibret blau amb la pseudo-Constitució europea, però, llevat d’uns quants juristes, un grapat de politòlegs i algun ciutadà amb sentit del deure, ningú el va llegir. Tres quarts del mateix va passar amb l’Estatut. Tanmateix, el dia de les eleccions centenars de milers de ciutadans vam anar a les urnes a dipositar el nostre vot sobre qüestions que ignoràvem.

És si més no interessant de veure que tots dos referèndums van servir de ben poc. Els francesos i els holandesos van tombar la Constitució europea, i les presses amb què els espanyols vam acceptar el text han estat oblidades. De la sort que va córrer l’Estatut no cal que en parlem. Un cop aprovat, va ser repolit i modificat pel Tribunal Constitucional, un dels habituals poders contramajoritaris presents en totes les democràcies, el qual va buidar de significat l’acte de reafirmació popular referendària.

El que l’eminent científic britànic vol subratllar en el seu article és una cosa que ja trobem en alguns diàlegs de Plató, com el Protàgores, en què es discuteix sobre si la política, la virtut ciutadana, és un saber específic. En cas que responguem afirmativament a aquesta pregunta, aleshores la democràcia no té raó de ser, ja que requereix que tothom hi entengui de política, la qual cosa és impossible i innecessària, igual que és impossible i innecessari que tots siguem farmacèutics o geòlegs. Plató, que va posar les vies d’una interpretació elitista de la política, sembla que sosté que hi ha un saber específicament polític i que no tothom en participa. Potser es forja aquí la lectura de La República segons la qual els filòsofs han de ser els governants, ja que només ells han accedit a la visió de la ciutat justa.

Altres teòrics, com Schumpeter, Mosca i Michels, han defensat la visió elitista de la democràcia. Cal efectivament que els ciutadans expressin les seves preferències mitjançant el vot, però un cop han votat, l’exercici del poder polític queda en mans dels representants, els quals es veuen limitats per l’imperi de la llei i per una separació de poders que ha de ser efectiva i no només nominal. Els ciutadans queden com a titulars del poder, però no poden exercir-lo. Aquesta és la crua realitat de la democràcia representativa, un invent certament imperfecte però menys temible que el que proposen molts dels seus reformadors.

Aquesta democràcia queda molt lluny del “poder del poble” que es troba en l’etimologia del terme. No és estrany, doncs, que molts catalans defensin un RUI com a gest radicalment democràtic que permeti recosir el vincle de representativitat i constituir una nova entitat política. Tanmateix, no hi ha mai prou informació ni prou debat públic que garanteixin una decisió assenyada. Els gestos constituents estan moguts per una enorme afectivitat que és tant una forma d’il·lusió com d’il·lusionisme. Totes les parts implicades simplifiquen i tendeixen a l’alarmisme. Els referèndums no han de quedar captius d’una democràcia engabiada, però tampoc no poden ser considerats la via privilegiada d’expressió política de la ciutadania. El panorama britànic n’és ara un clar exemple, del qual cadascú aprendrà en virtut del coratge que tingui per mirar de fit a fit la pròpia ignorància.

(Val a dir, per acabar, que en Dawkins parteix de, com a mínim, un supòsit qüestionable: que la democràcia té més a veure amb el que sabem que amb el que volem. De ben segur que molts britànics votaran amb el convenciment que saben el que volen i que ningú està més ben informat que ells mateixos sobre el contingut de la seva voluntat.)

stats