Ni bonistes ni neoconservadors

La grandesa d’esperit en les discussions es demostra quan els interlocutors s’esforcen a prestigiar la posició de l’adversari. Si considerem l’altre inferior o ridiculitzem i empobrim el que diu, tal vegada ens podrem declarar vencedors de la contesa, però la nostra serà una victòria pírrica, i només l’autoengany ens farà creure que som millors que l’altre. Dic això a propòsit de moltes manifestacions dels últims dies sobre la necessitat que Occident reaccioni amb duresa a les accions dels terroristes islamistes a París.

Els, diguem-ne així, bel·licistes es contraposen a uns suposats bonistes, que són presentats com gent essencialment ximple que, entestats com estan a fer professió de bons, no s’adonen que aquesta bondat és una manera de cavar la pròpia tomba. Tanmateix, aquests bons no són enlloc, més ben dit, sí que hi ha pacifistes radicals, hippies de pa sucat amb oli i crèduls del poder de les paraules davant els AK-47, però aparentar que aquests són els nostres interlocutors és facilitar-se massa les coses. Els antiprogressistes simplificadors trien aquests individus com a representants del que anomenen bonisme, és a dir, una pretesa posició política segons la qual cal dialogar sempre, ser tolerant, parar l’altra galta i respectar totes les opinions.

Si aquesta caricatura fos l’única resposta a l’horror terrorista, aleshores és clar que preferim en Salvini de la Lliga Nord o qualsevol dels hereus de Haider i companyia. Però les institucions polítiques no poden reaccionar pel boc gros al terror islamista. Es diu que cal fer la guerra al terrorisme, però això són només paraules. Què vol dir fer la guerra? Les accions bèl·liques no són totes iguals. Cal parlar de com es fa la guerra, un cop tots estem d’acord que el pacifisme radical no és l’alternativa adequada.

La guerra no és el contrari de la justícia. Podem justificar-la, però no n’hi ha prou de tenir bons motius per declarar-la. No és el mateix bombardejar des de milers de quilòmetres que posar en perill les tropes sobre el territori. Si es vol que la conducció de la guerra respecti uns mínims criteris de justícia, aleshores cal reflexionar sobre el ius in bello : per garantir que es colpeix l’enemic cal poder identificar-lo de manera fefaent, i això implica una elevada probabilitat que hi hagi baixes pròpies. La guerra justa és un concepte fugisser i molt més incòmode que un pacifisme que ens fa sentir tan moralment impecables com biològicament vulnerables.

Els que juguen a argumentar tot disparant al titella de fira d’un bonisme construït ad hoc, també han de justificar-se i donar detalls. Europa no pot expulsar immigrants basant-se en simples sospites. Tampoc no es poden tancar sense proves les mesquites adduint una presumpta perillositat. Els països europeus estan compromesos en la defensa de la llibertat de consciència i religiosa sense prejutjar l’ús que se’n fa, i les eventuals limitacions que s’hi imposin cal que compleixin uns estrictes requisits. N’hi ha prou de llegir l’article 9 de la Convenció Europea de Drets Humans. Això no exclou el control, ni la presència policial intensiva, ni la investigació preventiva.

A La rebelión de las masas, un llibre polèmic i políticament incorrecte, però amb nombroses intuïcions brillants, escriu Ortega y Gasset que el liberalisme “és la suprema generositat: és el dret que la majoria atorga a la minoria. [...] Proclama la decisió de conviure amb l’enemic: encara més, amb l’enemic dèbil. Era inversemblant que l’espècie humana hagués arribat a una cosa tan bonica, tan paradoxal, tan elegant, tan acrobàtica, tan antinatural. Per això no ens ha de sorprendre que aviat aquesta mateixa espècie sembli disposada a abandonar-la”. Això era l’any 1929.

Vivim en aquesta acrobàtica paradoxa i l’hem de protegir justament en el seu caràcter paradoxal, tot sabent que reflexionar sobre la guerra és compatible amb pensar sobre la justícia, tot recordant que la fal·libilitat del coneixement no equival al relativisme, i que la defensa contundent de les nostres conviccions no és comparable al fanatisme.

En contra del que podrien pensar els suposats bonistes, reflexionar sobre la justícia de la guerra no és una manera de repartir culpes i responsabilitats, sinó un homenatge que fem a la raó. Els neoconservadors simplistes no tenen el patrimoni del realisme polític. Reclamar el respecte als drets de tothom i l’aplicació sense excuses del deure legal d’acollir els refugiats no són formes d’ignorància i debilitat, ni són una celebració naïf del multiculturalisme. Si caiem en la trampa de les solucions senzilles i del menyspreu recíproc estem contribuint a la destrucció d’aquest ordre fràgil que és justament l’objectiu del terrorisme.