Deu minuts de debat electoral
Dimecres vaig cometre l’error de mirar deu minuts del debat electoral de TV3. Fa un temps, aquests programes eren seguits amb atenció. El que s’hi deia inclinava el vot de molts ciutadans indecisos. Des de les famoses gotes de suor de Nixon, l’enfrontament entre dos candidats concloïa sovint amb clars guanyadors. Avui és més difícil dictaminar qui ha vençut en l’esgrima electoralista. Jo m’inclino per considerar guanyadors i donar el meu vot als que enmig del guirigall aconsegueixen mantenir certa dignitat i decència, la qual cosa fan no mentint més que per omissió.
La qüestió nacional, el que en el debat anomenen “nacionalisme”, és molt vulnerable dialècticament. La debilitat dels nacionalistes rau en el fet que mai podran convèncer els que estan fora del seu marc mental i de la seva experiència vital. En canvi, les dues representants dels partits més espanyolistes dibuixen a base d’estereotips una imatge del nacionalisme que resulta convincent no només per a gran part dels catalans, sinó per a la majoria dels espanyols. El seu relat té una base molt més àmplia que el relat nacionalista, tant si aquest s’articula en termes estrictament nacionals com si ho fa amb instruments democràtics.
En l’estratègia electoral antinacionalista hi juga un paper central la mobilització d’estudiants de la UAB que van impedir la celebració de l’acte al qual assistien alguns dels polítics en qüestió per inaugurar la seva campanya. Cal dir que els que protestaven no només són una minoria de catalans: són també una minoria dels estudiants. Una de les formes d’acció dels moviments estudiantils universitaris és impedir les manifestacions de l’extrema dreta en l’espai universitari per mostrar el seu rebuig al feixisme, tal com dijous David Fernàndez va mostrar el seu al Tribunal Suprem. La universitat s’ha vist sempre sacsejada per l’energia política del jovent que tiba cap a l’acció directa. Al capdavall, l’acadèmia contemporània és un espai d’experimentació i recerca que alhora reflexiona sobre els seus propis límits, sobre la pertinença de modificar-los. El que no pot fer la universitat és actuar en un teatre de titelles electoral. Els joves van posar la seva energia tumultuària al servei d’un infame vodevil propagandístic. Els seus cossos van ser les comparses, els extres no retribuïts d’una pel·lícula electoral.
És certament lamentable que les úniques vegades que es va esmentar la UAB al debat (i probablement un dels pocs moments, si no l’únic, en què es va dir alguna cosa de la universitat o la recerca) fos per parlar de l’assetjament a una de les representants polítiques. Les institucions educatives d’aquest país viuen des de fa anys en una situació de precarietat que ha estat assumida com a única alternativa. Colgada en paperassa administrativa, en burocràcia fiscalitzadora, i tenallada per pressupostos draconians, la vida universitària no necessita aquesta rellevància pública negativa.
L’escola catalana també és arrossegada pel plató com si fos una cosa de la qual es pogués parlar amb generalitzacions, com si no hi hagués milers de professionals compromesos que el 2011 es van trobar d’un dia per l’altre que havien de fer el mateix que feien fins aleshores amb un 20% menys de pressupost. Les acusacions d’adoctrinament a l’escola catalana són vils perquè utilitzen aquesta institució importantíssima i dèbil com a eina electoral. I encara són més vils perquè òbviament quan no tenen una càmera al davant aquestes persones segur que reconeixen que no hi ha adoctrinament i és molt probable que no tinguin cap inconvenient que els seus fills vagin a escoles amb immersió lingüística.
No és només la universitat i l’escola el que està en joc. Durant la campanya electoral es tensen les posicions, se subratllen els conflictes, es magnifiquen fenòmens secundaris, i alguns pobles queden marcats, el gremi de la informació és desprestigiat, i es creen conflictes entre persones causats pels relats del conflicte que llancen els piròmans, disposats a deixar terra cremada rere cadascun dels seus vots.
En deu minuts de debat electoral perdem la paciència diverses vegades perquè pensem que el que s’hi escenifica no és la democràcia. Efectivament, durant la campanya electoral la democràcia resulta abjecta; i caldrien exèrcits de poetes surrealistes per burlar-se d’una societat que es pren seriosament una contesa electoral molt més frívola que qualsevol reunió de comunitat de veïns, tot i que allí s’hi decideix qui farà les lleis, qui tal vegada tindrà la gosadia de modificar-les per fer-les regressar.
Tanmateix, aquest diumenge la gent va a votar, malgrat que la propaganda electoral s’hagi convertit en publicitat comercial, perquè l’acte de votar no és equiparable al de consumir o anar al gimnàs, per exemple. Els debats electorals formen part del teatre. El vot, no. Hi ha un voluntarisme en el nucli mateix de la democràcia que aconsegueix sobreposar-se sempre a les òbvies desil·lusions que comporta el govern representatiu. I que duri.
