LA RESPOSTA DE L’ESTAT AL PROCÉS
Misc 14/01/2018

Espanya no troba el camí de la reforma tot i el repte català

L’intent d’obrir el debat constitucional deixa en evidència un Estat sense projecte

i
Dani Sánchez Ugart
7 min
Espanya no troba el camí de la reforma tot i el repte català

MadridMariano Rajoy té raó quan diu que a Espanya no hi ha consens per a una reforma en profunditat de la Constitució. El PSOE li va imposar, a canvi del suport al 155, una comissió del model territorial al Congrés que abordés el debat, amb intenció de federalitzar l’Estat. Però des dels primers compassos ha servit per constatar que no existeix una suma de voluntats possible per fer una nova Transició, sinó que més aviat hi ha dues tensions contradictòries: entre la recentralització i la millora dels autogoverns. A tot això s’hi suma la dels que ni assisteixen a la comissió, com Podem i els nacionalistes, que ho entenen com un contrasentit mentre l’autonomia catalana segueixi arrasada amb el 155.

El repte democràtic que ha suposat el Procés per a Espanya ha encès l’espanyolisme més recalcitrant, que fins ara restava endormiscat i acomplexat pel passat franquista. I la pulsió que premien les enquestes entre la federalitzant i la recentralitzadora és la segona, com ho demostra l’auge de Ciutadans. Tot plegat sota l’atenta mirada d’un FelipVI que ha deixat clar que serà garant que res no canviï, i que no es posi en perill la reconversió de l’estat franquista a la monarquia parlamentària que va pilotar el seu pare.

Els tres pares de la Constitució que encara són vius -Miquel Roca, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón i José Pedro Pérez-Llorca- coincidien aquesta setmana que no és bon moment per a una reforma constitucional. Amb l’aplaudiment de les bancades de la dreta -on tots ells van militar-, van abonar la tesi de Rajoy que cal un consens com a mínim igual al que va assolir la Constitució del 1978, que aquest any celebra el 40è aniversari. Això suposa posar-se el llistó molt alt: aquell text va recollir l’aplaudiment de la pràctica totalitat de l’arc parlamentari, tot i que no de la dreta nostàlgica del franquisme que representava Alianza Popular, aleshores minoritària i avui reconvertida en el PP. I implica descartar de facto qualsevol possibilitat de reforma en un futur pròxim.

I això, a Rajoy, ja li va bé.

El president espanyol va acceptar la creació de la comissió molt a contracor, i no creu que calgui una reforma en profunditat per respondre al procés català. Li fa mandra el debat, i es conforma a prendre el mínim mal possible en l’esclafament de les aspiracions de sobirania, deixant que siguin els jutges els que facin la feina, com es va veure en els mesos anteriors al referèndum de l’1-O, i s’està tornant a demostrar en aquesta nova fase. Avui, la seva única obsessió és impedir la investidura de Carles Puigdemont, i esperar que el nou govern català no presenti un full de ruta unilateral que li pugui complicar la vida. Mentrestant, aspira a continuar a la Moncloa sense sobresalts, aprovant només les lleis imprescindibles per subsistir, i trampejant amb la difícil geometria variable del Congrés. No té ambició de passar a la història com el president que va resoldre el problema territorial d’Espanya, sinó com el que va resistir al Procés i a la crisi econòmica.

Els experts consultats per l’ARA coincideixen a assenyalar que la reforma d’Espanya és avui molt complicada, tot i que n’hi ha, com l’ex secretària general de la Unió Internacional de Joventuts Socialistes Beatriz Talegón, que són pessimistes respecte al resultat, tot i assenyalar que la crisi catalana ha col·locat l’Estat al caire d’una segona Transició: “Som com Carlos Sainz. A punt d’arribar a la meta, i gripem el motor”. La batalla, com defineix el president de la demoscòpica Gad3, Narciso Michavila, està entre “la força centrífuga” dels nacionalismes i independentismes i “la centrípeta” que exerceix el renovat centralisme. El consens al Congrés és gairebé unànime que Espanya està en una crisi constitucional sense precedents des de la Transició. Però més enllà de constatar-ho, els partits no semblen disposats a arremangar-se per donar una resposta.

I la deixadesa, la mandra i la falta de valentia deixen una Espanya en crisi i sense projecte.

Daniel Innerarity, filòsof

filòsof“És la fi d’una batalla per la supervivència”

De la batalla per la supervivència a la batalla per la convivència. Així veu el catedràtic de filosofia política i social Daniel Innerarity el compàs polític que viurà l’Estat en poc temps. El també director de l’Institut de Governança Democràtica albira canvis a la vista: “Estem al final d’una batalla d’autoafirmació, d’acumulació de forces entre dos blocs. I fins que no s’hagi desplegat tot aquest moment no començarà una altra cosa”. El fons d’aquesta batalla, per a aquest pensador, és la supervivència entre el bloc independentista i el de l’Estat. “Crec que en tot el procés s’ha menyscabat la força del contrari: uns creien que l’Estat no tenia la capacitat de repressió que ha exercit, i els altres que això era un suflé”. ¿I el final serà un tractat de pau o bé una rendició? “Serà un tractat de pau dependent de les forces que s’hagin desplegat a un costat i l’altre”. Innerarity és “pessimista” sobre una reforma de la Constitució, bàsicament perquè “el joc del gallina” en el qual estaven situats els dos blocs s’ha desplaçat ara a “l’interior” de cadascun d’ells: el PP i Cs no es poden permetre cap cessió i en l’independentisme qui claudiqui serà vist com un traïdor. Mariona Ferrer i Fornells

Beatriz Talegón, política

“És el moment d’un canvi republicà”

Beatriz Talegón és una ferma convençuda que el context a Espanya és el d’una “segona Transició”. Segons ella, el Procés ha obligat l’Estat a posar-se “davant d’un mirall” en el qual ha vist com els catalans han demostrat “una cultura democràtica” que a Espanya va ser “apagada als 80 pels governs de Felipe González”. Però l’ex secretària general de la Unió Internacional de Joventuts Socialistes i cap d’opinió de Diario 16 és pessimista pel que fa a la possibilitat que el canvi es materialitzi. “Tenim la possibilitat de comprendre que el règim franquista ha estat camuflat en aquesta aparent democràcia, però veient com s’estan comportant el PSOE, el PP i els mitjans de comunicació i, en definitiva, veient fins on arriben els tentacles dels poders fàctics del franquisme, em temo que o la societat espanyola es posa les piles i fa un exercici d’informar-se bé i surten nous partits republicans o el canvi serà a pitjor”. La militant socialista denuncia que els mitjans de comunicació mostren una realitat esbiaixada del que passa a Catalunya perquè no hi hagi un efecte dòmino. D.S.U.

Ramón Cotarelo, politòleg

“No fa res més que repensar-se a ella mateixa, però no canvia”

Ramón Cotarelo és en el sac dels intel·lectuals espanyols que s’han mostrat favorables al Procés. Però és pessimista pel que fa a les possibilitats de reforma d’Espanya, que, diu, “no fa res més que repensar-se a ella mateixa des de fa més de 100 anys, però no canvia”. El catedràtic de ciències polítiques de la UNED afirma que “la matraca dels intel·lectuals” que fa temps que demanen canvis va “per una banda” i “els interessos de l’oligarquia van per una altra” i, en aquesta batalla, els votants “el 2011 van donar el poder a l’oligarquia per majoria absoluta”. Per això, considera, avui “s’amenaça amb presó i exèrcit i es tanquen Parlaments democràtics”.

L’única opció de canvi a Espanya que veu Cotarelo és que Catalunya culmini el seu procés constituent. Això, diu, “ha de desballestar tota l’altra estratègia”. Però, segons ell, en aquesta lluita “els catalans no tenen més aliats que ells mateixos”, i no es pot ni mirar a l’estranger ni a altres comunitats, com el País Basc. D’aquesta manera, es descarta una resposta de les nacions que formen part d’Espanya a les renovades pulsions centralistes. D.S.U.

José J. Toharia, sociòleg

“La solució transitòria passa per limitar competències”

El president de Metroscopia, empresa especialitzada en enquestes, José Juan Toharia, veu canvis a la vista: solucions “transitòries” per esmorteir durant un temps la crisi territorial. Bàsicament per l’auge de Ciutadans. Considera que el partit d’Albert Rivera ha aconseguit posar-se al nivell de l’independentisme, deixant clares les seves línies vermelles, mentre que el PP no ha fet més que “ignorar” el conflicte amb missatges contradictoris -com “l’apel·lació al diàleg i després respondre amb porres”-. Només en una negociació des de la “mútua claredat” es poden “trobar vies per solucionar el problema”. Toharia és un ferm defensor de la reforma de la Constitució per arribar a un “equilibri harmònic de les frustracions mútues”. I l’única “solució transitòria” que veu és “limitar les competències”. Fer una llista clara de quines són les de l’Estat i quines les de les comunitats “per saber quin és el tronc bàsic d’un estat federal”. “Hem d’assumir que una competència no és un privilegi i que la idea d’asimetria és raonable”, afegeix. Per aconseguir-ho, només veu possible una negociació que lideri Cs. M.F.F.

Narciso Michavila, sociòleg

“Hi ha el perill d’un sentiment recentralitzador”

Gran coneixedor de les dinàmiques de vot a Espanya, el president de la demoscòpica Gad3 i sociòleg Narciso Michavila veu moviments tectònics en l’electorat que poden fer que si “la legislatura passada va ser la de les marees, cosa que va afavorir moltíssim les esquerres, aquesta està sigui la legislatura de les banderes”. El Procés, segons ell, ha creat un efecte rebot que ha animat el vot espanyolista, amb una capitalització clara per part de Ciutadans, que, a més, “ha trencat la barrera digital” i ha arribat als votants de més de 60 anys. Això, explica, pot dur a una resposta de l’Estat recentralitzadora al Procés. “La força centrífuga [el nacionalisme] era un desastre, però la centrípeta [la recentralització] serà un desastre, i em fa por una reacció de recentralització, però no només política, sinó cultural”, diu. Considera que no és el moment d’una reforma constitucional, però creu que sí que caldrà abordar-la en un futur pròxim. Tot i demanar que es fugi de la recentralització, considera que caldrà clarificar assumptes que generen malestar a Espanya, com l’exigència del català als funcionaris. D.S.U.

stats