Daron Acemoglu I James A. Robinson
05/10/2019

Amb la Constitució no n’hi ha prou

4 min

El possible impeachment a Donald Trump per la seva conversa telefònica amb el president ucraïnès ha reactivat unes esperances que, fins fa poc, depenien de l’informe del fiscal especial Robert Mueller pels vincles russos de l’equip de campanya de l’avui president. Moltes persones que no suporten la presidència transgressora, mentidera i polaritzadora de Trump creuen que el sistema trobarà la manera de disciplinar-lo, contenir-lo o destituir-lo. Però aquestes esperances eren errades en el moment de l’informe Mueller i són errades ara. No seran figures salvadores o iniciats del poder de Washington els qui frenaran Trump. Acomplir aquesta tasca és responsabilitat de la societat, primer amb el seu vot a les urnes i, si cal, protestant als carrers.

La fantasia que als Estats Units els puguin salvar figures de Washington o la Constitució és part d’un relat compartit, segons el qual el país deu la democràcia i les llibertats als pares fundadors i a la manera brillant i visionària amb què van dissenyar el sistema de controls i contrapesos, separació de poders i altres salvaguardes. Però com expliquem al nostre nou llibre The narrow corridor: states, societies, and the fate of liberty ( El pasillo estrecho: estados, sociedades y cómo alcanzar la libertad, Deusto, 2019), no és així com sorgeixen les institucions i llibertats democràtiques. Més aviat les fan sorgir i les protegeixen la mobilització de la societat, la seva assertivitat i la seva voluntat d’utilitzar les urnes quan es pot i els carrers quan no es pot. I els EUA no en són una excepció.

Els pares fundadors dels Estats Units, com les elits econòmiques i intel·lectuals britàniques d’aquell temps, van procurar elaborar lleis i institucions que sostinguessin un estat fort i controlat per governants amb idees similars a les seves. Alguns consideraven que la millor solució era algun tipus de monarquia.

La Constitució dels Estats Units, redactada el 1787, és reflex d’aquests prejudicis. No incloïa una Carta de Drets i va consagrar molts elements no democràtics. No va ser un descuit. En els dies posteriors a la Guerra d’Independència, molts, entusiasmats amb les noves llibertats que se’ls havien promès, volien participar activament en la formulació de polítiques. I els estats, responent a la pressió popular, perdonaven deutes, imprimien diners i cobraven impostos. Tanta autonomia i malbaratament van semblar subversius a alguns pares fundadors com James Madison, Alexander Hamilton i George Washington. De manera que van redactar la Constitució pensant no només en la política econòmica i de defensa de la nació, sinó també en tornar a tancar el geni de la democràcia dins la llàntia.

Arran de diversos episodis catalitzadors com la Rebel·lió de Shays, es van multiplicar les crides a incloure en la Constitució una declaració explícita dels drets dels ciutadans, cosa que Madison mateix va promoure per persuadir el seu propi estat, Virgínia, que la ratifiqués. Després es va presentar com a candidat a la presidència amb una plataforma favorable a la Carta de Drets, amb l’argument que era necessària per “apaivagar les ments del poble”.

La Constitució va incloure controls i contrapesos i la separació de poders en part per “forçar [el govern] a controlar-se a si mateix”. Però l’objectiu principal no era fer els EUA més democràtics i protegir millor els drets del poble. En la visió dels pares fundadors, aquests arranjaments institucionals, incloent-hi un Senat elitista d’elecció indirecta, eren necessaris no per protegir el poble del govern federal, sinó per protegir aquest govern d’un excessiu fervor democràtic.

No és estrany, doncs, que en conjuntures crítiques de la història nord-americana la defensa dels drets i llibertats democràtics hagi vingut més de la mobilització popular que de les salvaguardes del sistema contra l’excés democràtic o del brillant disseny de la Constitució.

Per exemple, en la segona meitat del segle XIX, quan alguns poderosos magnats (els “barons lladres”) van passar a dominar l’economia i la política dels Estats Units, qui els va posar fre no van ser els tribunals o el Congrés, dues branques de l’estat que controlaven ells. Aquests magnats i les institucions que els donaven poder van haver de retre comptes quan la gent es va mobilitzar, es va organitzar i va aconseguir elegir polítics que prometien imposar regulacions, equilibrar el terreny de joc econòmic i augmentar la participació democràtica, per exemple, mitjançant l’elecció directa dels senadors.

Així mateix, als anys cinquanta i seixanta no va ser la separació de poders el que finalment va derrotar el sistema legalitzat de racisme i repressió al sud dels Estats Units, sinó l’acció dels manifestants que es van organitzar, van protestar i van construir un moviment de masses que va obligar les institucions federals a actuar. El que finalment va convèncer el president John F. Kennedy d’intervenir (i de promulgar la llei de drets civils) va ser la Croada dels Nens del 2 de maig de 1963, quan centenars de nens van ser arrestats a Birmingham (Alabama) per haver participat en les protestes.

També avui, l’únic que pot salvar els Estats Units en aquesta hora d’agitació política i de crisi és la mobilització de la societat. No es pot esperar que ho facin figures salvadores o els controls i contrapesos del sistema. I fins i tot si poguessin, qualsevol cosa que no sigui una derrota contundent a les urnes deixarà els partidaris de Trump amb la sensació d’haver estat ofesos i enganyats, cosa que exacerbaria la polarització. Pitjor encara, crearia un precedent en el sentit que les elits han de controlar les elits, i augmentaria la passivitat de la societat. Què passaria llavors quan un líder sense escrúpols fes coses pitjors que Trump i les elits no sortissin al rescat del país?

Vist des d’aquest punt de vista, el regal més gran de Mueller a la democràcia nord-americana va ser un informe que no va iniciar el procés de judici polític però va exposar les mentides, la corrupció i els delictes del president, perquè els votants puguin mobilitzar-se i exercir el poder i la responsabilitat que els competeixen per reemplaçar els mals dirigents.

La Constitució no salvarà la democràcia nord-americana. Mai ho ha fet. Només la societat nord-americana pot fer-ho.

Copyright Project Syndicate

stats