25/07/2012

Un forat negre

3 min

James S. Henry té un aspecte impossible de confondre amb un manifestant del 15-M o del grup antiglobalització ATTAC. Vestit ben polit, amb americana i corbata, i des del seu despatx on segur que no hi havia cap pòster del Che Guevara, va donar la campanada el cap de setmana passat en una entrevista a la BBC, en la qual explicava les conclusions del macroestudi que ha fet l'ONG que dirigeix, Tax Justice Network. Més o menys, Xarxa per uns Impostos més Justos. La seva missió: lluitar contra els paradisos fiscals, aquesta mena de forat negre on els més rics del món han trobat un amagatall ben confortable.

Aquest economista, sense traces de revolucionari, ex alt càrrec de la consultora financera internacional McKinsey, ha arribat a la conclusió que al món hi ha, pel cap baix, 17.000.000.000.000 d'euros amagats en paradisos fiscals. Els anglosaxons ho resumeixen dient 17 trilions. Per als catalans, 17 bilions. Ni més ni menys que el producte interior brut (PIB) dels Estats Units i del Japó plegats.

El seu estudi es basa en dades del Fons Monetari Internacional, del Banc Mundial i d'altres organismes financers internacionals, a més dels governs nacionals, i té en compte, únicament, la riquesa financera que hi ha dipositada en els comptes bancaris i d'inversió. No s'inclouen altres béns, com ara immobles, vaixells...

Aquest espectacular informe posa en relleu moltes coses. Primer: els 50 bancs més importants del món, molts dels quals beneficiaris de rescats milionaris els darrers anys, encapçalen un eixam de facilitadors professionals, molt ben pagats, que alhora gestionen una xarxa d'indústries dedicades exclusivament a protegir i ajudar inversors multimilionaris amb tot tipus de consells per col·locar els diners en llocs opacs sense violar la llei. Fins al 2010, la xifra que hauria mogut aquesta cinquantena de bancs és de 10 bilions (dotze zeros) d'euros. Els tres bancs que més n'han mogut són els dos suïssos UBS i Credit Suisse i el nord-americà Goldman Sachs.

En segon lloc, la pèrdua d'ingressos fiscals és enorme. Uns ingressos que invertirien els balanços dels pressupostos de molts països, evitarien rescats, finançarien obres públiques, sanitat i ensenyament gratuïts... O acabarien directament amb la misèria. Hi ha casos en què es calcula que els diners evadits a l'exterior superen el valor sencer dels deutes en països en desenvolupament. L'informe és especialment demolidor amb els que tenen grans riqueses naturals controlades per pocs, com ara Rússia, l'Aràbia Saudita i Nigèria.

En tercer lloc, es destaca que les desigualtats són molt més profundes del que diuen les estadístiques oficials: es calcula que 92.000 ultrarics són propietaris de 8 bilions (dotze zeros) d'euros del total de diners fora de control. I per acabar-ho d'arrodonir, queda clar que els que paguen els impostos i sostenen els serveis públics són els que, proporcionalment, tenen menys, sobretot ara, en èpoques de dràstiques retallades de dèficits públics. Brendan Barber, col·lega de Henry a l'ONG, ho diu clarament: "Més que esprémer encara més el 99 per cent dels ciutadans que no són prou rics per evadir impostos, seria molt més eficaç acabar amb les escletxes legals que permeten que les multinacionals i els multimilionaris s'aprofitin del sistema". Més d'un, com ara el setmanari Observer britànic, que va publicar en primícia l'informe, ja va fer comptes: si tots els diners opacs guanyen un 3 per cent d'interessos (una suposició baixa), només cal fer una senzilla multiplicació per veure el que es podria recaptar amb un impost sobre els beneficis del 30 per cent.

"La separació entre l'evasió fiscal i les astúcies per evitar pagar impostos és només la paret que separa la presó de l'exterior", rematen els experts. Per tant, Henry, principal responsable del grup, conscient que la majoria d'aquests privilegiats estan protegits, ja que eviten violar les lleis, considera que la solució només vindrà amb un sistema jurídic contundent, que progressivament acabi amb aquest escarni.

De moment tots els intents han fallat. I només una renovada energia política hi posarà mà. L'any 2008 el G-20 va assenyalar amb el dit els paradisos fiscals. La seva opacitat va ser considerada un gran perill per al sistema bancari mundial, ja que multiplicava la inestabilitat. Des de llavors hi ha hagut molt pocs avenços. I segur que encara n'hi haurà menys si el candidat republicà, un expert a posar els seus diners a l'ombra, arriba a la Casa Blanca. La Unió Europea té algun punt dèbil, com ara una transparència limitada en països com Luxemburg. Però, sobretot, el que té és la responsabilitat de liderar per fer arribar llum al forat negre.

stats