Periodistes i periòdics
Molt recentment, un diplomàtic britànic confessava en la intimitat la diferència que va notar quan fa poc va anar a Downing Street. Havien passat deu anys des que ell hi havia estat destinat, i no només havia canviat el color del govern, sinó que també s'havia posat fi a una situació angoixant: l'extrema influència de la premsa tabloide a l'hora de prendre les decisions. "Abans ens podíem passar hores avaluant l'impacte de l'acció del govern en funció de com hi reaccionaria la premsa popular", m'explicava, content que aquesta etapa malaltissa d'íntima convivència entre el poder i la premsa -sobretot la més popular i agressiva- s'hagués enterrat, tant de bo que per sempre.
Durant dècades l'imperi mediàtic de Robert Murdoch va ser alhora festejat i temut pels polítics britànics. La comissió d'investigació parlamentària dirigida pel jutge Leveson treballa a ple ritme per complir amb l'encàrrec d'indagar en la cultura, les pràctiques i l'ètica de la premsa britànica després del gran escàndol protagonitzat pel grup d'aquest magnat, que es dedicava a obtenir i publicar informació intervenint els telèfons de famosos i personalitats públiques. Ja hi ha imputats, entre ells fins i tot la famosa exdirectora del News of the World i del The Sun , Rebekah Brooks, coneguda pel poder que exercia sobre els polítics des de la direcció d'aquests diaris i sobretot com a màxima responsable de l'empresa de Murdoch, News Corporation. Els tribunals decidiran si Brooks estava al corrent que els seus periodistes intervenien telèfons per publicar sonades exclusives o si aquests professionals de la comunicació actuaven pel seu compte.
John Kampfer, un periodista i escriptor britànic reconegut per representar tot el contrari del que la justícia britànica acusa l'exmà dreta del magnat Murdoch, no para de denunciar que durant 20 anys els ministres dels diferents governs britànics i els seus consellers han viscut obsessionats per la cobertura que els mitjans de comunicació feien de la seva feina i d'ells mateixos. Aquest analista, destacat activista per la llibertat d'expressió, anima la comissió Leveson a aportar la màxima claredat sobre la convivència entre la premsa i els polítics i la dimensió del pou de porqueria on estan ficats l' establishment polític britànic, inclosos elements corruptes de la policia, i amplis sectors dels mitjans de comunicació.
"El periodisme es només part d'una crisi més gran de tot el que significa la vida pública. Els polítics perceben els mitjans com l'enemic i també com la salvació". Són paraules del mateix Kampfer després de testificar davant de la comissió d'investigació sobre les pràctiques abusives d'uns i altres en aquest negoci de la política i la comunicació.
Segons ell, en aquest moment, quan encara no hi ha resultats concloents de la investigació, hi ha dues conclusions especialment pertinents. És necessari que periodistes i polítics es parlin, que hi hagi "operacions de comunicació" per fer arribar el missatge. I és lògic que aquestes operacions es facin obrint-se a tothom, inclosos els diferents grups de pressió -que poden aparèixer en forma d'organitzacions professionals o d'individus que representen tot tipus d'interessos, identificats o no-. Però el més important és que els polítics sàpiguen distingir quan han d'enviar aquests grups a passeig i quan els han d'escoltar, i que els periodistes siguin estimulats a sortir molt més, buscar molt més i preguntar molt més. En síntesi, cadascú ha de fer la seva feina.
Vaig recordar aquesta última idea, tan simple però complicada en el món de la comunicació, dissabte passat a la llibreria mentre pagava dos llibres de dos periodistes de Barcelona que han sortit, han buscat i han preguntat. I ho han fet repetidament. És veritat que tots dos han anat geogràficament molt lluny i no han escrit d'afers polítics interns, on la pressió dels diferents poders és generalment més directa. Però el que tots dos han escrit, tant en les seves cròniques als respectius diaris com en els llibres que acaben de publicar, són narracions construïdes sobre l'esforç d'una bona observació, una excel·lent anàlisi fruit del màxim contrast possible de les informacions en un context molt difícil i un coneixement de base sòlid.
El llibre de Marc Marginedas, d' El Periódico , es titula Periodismo en el campo de batalla. 15 años tras el rastro de la yihad i és un relat rigorós i emotiu sobre el món complex i convuls dels països que recorre, des del nord d'Àfrica fins al Pakistan. El de Mònica Bernabé, d' El Mundo , titulat Afganistán. Crónica de una ficción , és una crònica dels darrers deu anys a l'Afganistan compromesa sobretot amb els més dèbils d'una societat trinxada per la guerra. Val la pena llegir-los tots dos.
