16/12/2010

Un jardí japonès

2 min
Un jardí  japonès

Fa uns dies, un amic em va demanar que l'acompanyés a veure un pis. Està convençut que tinc molt temps lliure perquè, segons ell, jo no treballo. Treballar, repeteix sempre entre indignat i envejós, és fitxar cada matí a quarts de nou. No li vaig poder dir que no i em va enviar un SMS destacant les virtuts del immoble: terrassa (el meu amic té un hort urbà al qual no vol renunciar i del qual no en faré cap comentari), moltes possibilitats (que vol dir que si no ets feliç en aquest pis és perquè ets burro), ben comunicat (o sigui metro, bus i bicing a prop) i jardí japonès.

Fascinat, vaig estar tot el matí imaginant com seria un jardí japonès al barri de Gràcia.

Va anar així: la terrassa era un balcó. Vaig fer-li notar al venedor però aquest va insistir que legalment era una terrassa perquè podies posar-hi una cadira i que, a més, molt millor perquè així els amics no t'obliguen a fer festes. Ben comunicat és veritat que ho estava perquè els autobusos creuaven pel mig del menjador i fins i tot hi havia una parada a la cuina. Del tema de les moltes possibilitats, el venedor no en sabia res. Pel que fa al jardí japonès, se'ns va quedar mirant i amb el dit va fer un gest a càmera lenta indicant que el seguíssim. Vam caminar pel passadís fosc fins a aturar-nos davant d'una porta, la va obrir i amb el braç va fer un gest solemne. Després d'un llarg silenci ens va mirar orgullós, esperant una reacció. El jardí en realitat era el safareig. Això sí, havien tingut el detall de pintar la paret de color blanc, escombrat els escarabats de terra, recollit els sostenidors de la veïna i col·locat unes quantes pedres rodones de riu al voltant d'una petita font elèctrica d'aquestes que trobes als xinos per 4 euros.

Vam somriure, vam marxar i a dia d'avui el meu amic i jo encara no hem reaccionat.

stats