13/01/2011

Bicicleta, cullera, poma

2 min
Reconec, Haviem

L' a ltre dia vaig viure una experiència que m'ha deixat trasbalsat durant uns dies i que he cregut que es mereixia una columna.

El cas és que, aprofitant les festes, un amic em va convidar a sopar a casa seva. A mi i a altres amics amb qui feia temps que no ens vèiem. Ja als postres, un d'ells, embriagat per l'atmosfera nostàlgica de Nadal, va sentir l'impuls d'agafar un parell d'àlbums de fotos d'un prestatge i començar a fullejar-los. Reconec que no vaig poder evitar de seure-hi al costat, disposat també a fer un viatge en el temps. La majoria eren fotos de principis dels anys 80, de quan teníem 14, 15 i 16 anys. Havíem anat junts a l'institut i el meu amic, meticulós i ordenat, és l'únic que ha conservat àlbums amb imatges de la nostra adolescència. Fins aquí res de nou. Però llavors, al passar una pàgina, de cop vaig veure, fascinat, una fotografia que no havia vist mai abans. I no tan sols això, sinó que vaig ser incapaç de recordar qui eren algunes de les persones que estaven amb mi i què hi fèiem estirats a terra en aquella estació de tren. La meva imatge em va semblar la d'un desconegut. No em reconeixia ni em recordava en aquella escena i tot plegat em va provocar una turbulència interior estranya i desconeguda. Vam seguir passant pàgines i vaig seguir trobant fotografies on jo sortia i que m'eren desconegudes. Instantànies de moments dels quals no en tinc cap mena d'empremta en la memòria i que m'han omplert de neguit i de misteri.

Veient fa uns dies el documental sobre Pasqual Maragall i la seva malaltia, no vaig poder evitar d'unir aquestes dues coses i sentir, amb certesa, que som només el que recordem. Des de llavors que em dedico a obrir els àlbums de fotos dels meus amics fascinat pel misteri de retrobar-me. Us ho recomano.

stats