AHIR VESPRE VAIG anar a veure caure estels. És un espectacle que intent no perdrem mai i que em meravella com si fos una nina petita. Són coneguts com els perseids, perquè apareixen cap a la constel·lació de Perseu, i també com les llàgrimes de Sant Llorenç, perquè és al voltant d'aquesta festa que es produeix aquest fenomen i la tradició popular el va associar a les llàgrimes de foc del sant que va morir cremat a la graella. L'explicació més prosaica és que per aquestes dates la Terra se situa a prop del rastre del cometa 109P/Swift-Tuttle i les seves partícules xoquen contra la nostra atmosfera, la qual cosa provoca aquesta "pluja d'estels" que la superstició diu que dóna bona sort a qui la mira. Hi vaig anar amb una llista carregada de desitjos: salut per a tots els meus i l'amor que no s'acabi. Assegurat això, la llista entrava ja en camins més anecdòtics. Desitj, per exemple, que l'incendi hagi servit d'alguna cosa i tant les administracions com els particulars hagin entès que els doblers gastats en prevenció són la millor inversió pel nostre futur. També desitj feina per a qui no en té i el plaer de veure algun banquer a la presó. Vull que al nostre govern li entri un cop de seny i decideixi asseure's a parlar amb la comunitat educativa pel bé dels al·lots que pateixen la seva improvisació i la seva fòbia del català. I desitj, també, que puguem continuar esforçant-nos per fer aquest diari molts anys amb l'ajut de cada vegada més subscriptors. En vaig veure moltes, d'estrelles. Ara ho veurem.
