Poca contundència a la Constitució?

Són molts anys de creure que el mercat -amb alguna ajuda- pot assegurar un habitatge digne a tota la població. Però els dos grans moments inflacionaris, 1987-1992 i 1997-2007, i la gran crisi que arrosseguem des del 2008 han fet evident que el mercat no garanteix prou ni eficientment aquest dret a tothom. Al contrari: l’evolució del mercat lliure allunya de l’accés a l’habitatge una part important de la població, que observa perplexa com els sous augmenten manifestament menys que els preus dels habitatges. És aleshores quan afloren els moviments reivindicatius i sorgeix la pregunta de per què la Constitució no va establir el de l’habitatge com un dret directament exigible. I és clar que no ho va fer perquè sabia que l’administració no disposava de les eines per donar-hi compliment: no teníem prou parc públic, ni prou sòl públic, ni prou fons públics per cobrir les ineficiències del mercat. Ara ja sabem que sense aquests ingredients no arribarem mai a fer exigible aquest dret i no serem coherents amb la voluntat implícita dels primers legisladors.

EDICIÓ PAPER 16/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF