La violència de la falta d’oportunitats

REFUGI. Fa un parell d’anys l’estat belga va ser denunciat al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per haver negat un visat humanitari a una família cristiana d’Alep, perseguida per motius religiosos, que havia fugit al Líban. Fins a tretze governs comunitaris, entre els quals els de França i Alemanya, van declarar aleshores al costat de Bèlgica, argumentant que la UE no podia acollir tothom qui corre perill. Mesos després d’aquella vista, el tribunal de Luxemburg va acabar donant-los la raó i sentenciant que el visat humanitari no havia de ser obligatori. El risc de tortura no es considerava prou motiu per obligar els estats europeus a acceptar refugiats.

Els visats humanitaris continuen sent una competència exclusiva dels estats. El fracàs col·lectiu de la Unió Europea continua alimentant indirectament les màfies i el crim organitzat que trafica amb persones i les condemna a viatges cada cop més perillosos.

La prioritat comunitària és segellar fronteres, la resta està en mans de la política i la retòrica que més convingui a cada govern de la Unió. És l’Europa incapaç de comprometre’s ni tan sols amb un pacte global per les migracions. I amb polítics com el fins fa poc secretari d’estat per a l’Asil i les Migracions belga, Theo Francken, partidari de “tancar i deportar” els demandants d’asil que esperen una oportunitat per regularitzar la seva situació.

Però l’home de la intransigència (que l’ha convertit en un dels polítics més populars de Bèlgica) ha quedat sota sospita. La fiscalia va detenir aquesta setmana un regidor de l’Ajuntament de Malines -del partit de Francken, la Nova Aliança Flamenca (NV-A)- acusat de tràfic de persones. Segons l’Oficina d’Estrangeria belga, el regidor està acusat d’haver participat en una trama que cobrava fins a 10.000 euros per atorgar visats humanitaris a refugiats cristians provinents de Síria i l’Iraq. Uns permisos que es concedien des de la secretaria d’estat de Francken -que nega saber res de l’extorsió i assegura que tot és una maniobra política contra la seva popularitat, a pocs mesos de les eleccions-. Fins a 600 persones haurien entrat a Bèlgica a través d’aquesta via. I sis ja han denunciat el cas.

Hi ha màfies a les fronteres i màfies a l’interior de la Unió.

CONVIVÈNCIA. “No hi ha res més violent que la falta d’oportunitats”, assegurava dissabte a Barcelona Jorge Melguizo, exsecretari de Cultura i Desenvolupament Social de la ciutat de Medellín. Melguizo va participar en un seminari del Cidob sobre les ciutats com a escenari de conflicte i refugi. “El contrari de la inseguretat no és la seguretat, sinó la convivència”, deia aquest assessor polític colombià.

La UE ha caigut fa temps en aquesta violència de negar oportunitats (als qui demanen asil i als qui són víctima d’una fragilitat econòmica i social injusta que ha fet d’aquesta Unió un territori més desigual); la violència de no saber aturar la retòrica de la criminalització de la immigració i de polaritzar la convivència; és la UE que empara la normalització de l’altra violència, la que es viu a les fronteres o en les llargues i perilloses rutes cap a Europa.

Intentar invisibilitzar què passa més enllà dels límits geogràfics de la Unió, a l’altra banda del Mediterrani o a l’Àfrica subsahariana, és només una part del fracàs i la renúncia de les responsabilitats.

“Cada vegada hi ha més i més acceptació de la discriminació formal”, es lamentava al debat del Cidob Hans Bonte, alcalde de Vilvoorde, la localitat de la perifèria de Brussel·les d’on van sortir la majoria de joves belgues que van anar a lluitar a Síria i l’Iraq el 2013 i 2014. L’enduriment de la retòrica exterior ha anat acompanyat de l’erosió de la convivència interior.

EDICIÓ PAPER 25/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF