02/10/2017

“La vergonya d’Europa”

3 min
La UE no vol la independència de Catalunya però tampoc la incapacitat política de frenar-la a cop de força i de llei.

VIOLÈNCIA. Un estat que ha d’utilitzar la força contra una població civil asseguda a terra amb les mans enlaire és un estat que ja ha perdut. “El marc és la clau”, escrivia ahir un exministre socialista, i el seu marc era el desafiament a l’estat de dret. La clau que justificava una repressió sense sentit. “La vergonya d’Europa”, que titulava la CNN.

Què diran a la Unió Europea?, em preguntaven aquest diumenge. Fa només uns dies, des de Brussel·les especulaven amb un conflicte català enquistat per als pròxims anys. Un problema latent i circumscrit. Un gra en l’estabilitat interna espanyola i una qüestió recurrent en l’agenda europea. Avui aquest escenari ha saltat pels aires. La repressió d'aquest diumenge s'ha traduït en més mobilització. La violència ha alienat uns quants catalans més d’aquesta Espanya, però també ha revelat els límits de la connivència política europea.

La premsa alemanya assegura que la cancellera, Angela Merkel, va tornar a trucar a Mariano Rajoy. El president de Finlàndia va demanar una negociació. Hi ha hagut condemnes a la violència del primer ministre belga i del seu homòleg eslovè, de socialdemòcrates i liberals europeus, i del líder laborista britànic, Jeremy Corbyn, que exigia a la primera ministra Theresa May que truqués directament a Rajoy per demanar-li una solució política a la crisi constitucional. Però les institucions comunitàries callen.

SILENCIS. Aquell “Entre estats no ens hem de donar lliçons” del president francès, Emmanuel Macron, de divendres, quedava superat per la vergonya d’unes imatges impròpies d’una Unió que vol recuperar la confiança de la ciutadania. El problema intern espanyol taca el discurs dels drets europeus. Per això les institucions comunitàries estan obligades a fer evolucionar les dues frases escrites sobre la legalitat i l’ordre constitucional amb què s’han limitat a respondre els últims mesos. L’editorial del diari francès Libération ho rebla: “Violències a Catalunya: la derrota de Mariano Rajoy”. “Els europeus que evoquen sovint una Unió fundada sobre una promesa de pau, de progrés, de prosperitat l’hi haurien de recordar urgentment a Rajoy”, conclou el rotatiu.

Els temps de la política s’han accelerat. La capacitat de reacció i improvisació d’una societat determinada a passar per les urnes ha superat l’estratègia del no i de la mà dura. En l’era de la imatge i de les xarxes socials, el relat mediàtic internacional se l’ha emportat aquell qui rep i s’aixeca. I el cop d’autoritat per a consum intern incomoda uns socis comunitaris que havien optat per fer costat a un dels seus. La Unió Europea no vol la independència de Catalunya però tampoc la incapacitat política d’intentar frenar-la a cop de força i de llei.

REACCIÓ. La violència és sempre un fracàs. El 2 de febrer del 2011 la plaça Tahrir, al centre del Caire, va ser l’escenari del dia de la revenja. Milers de seguidors del president Hosni Mubàrak van començar una batalla campal contra els que s’havien alçat, uns dies abans, per reclamar un canvi de règim. Entre aquella pluja de pedres, bastons i sabates, entre bombes incendiàries i còctels Molotov, vaig veure com de cop s’enfonsaven esperances. Vaig veure plors i impotències d’homes, dones i joves convençuts que escrivien una pàgina de la seva història. Després de sortir d’aquella ratera i arribar a l’hotel, recordo que vaig trucar alterada a un funcionari europeu per preguntar què més havia de passar perquè algú des de la UE digués alguna cosa. He pensat moltes vegades en la resposta: la decisió no està madura; encara no hi ha hagut prou violència. Vaig sentir com la política d’estat em queia feixuga al damunt. La reacció europea no seguia el carrer sinó les capitals. Els silencis de Brussel·les no són neutres. Les complicitats dels seus líders no són gratuïtes. No som al 2011. No som a cinc mil quilòmetres de la capital comunitària ni fora de la Unió. La UE té avui una crisi europea sobre la taula que s’ha agreujat.

stats