15/03/2020

El replegament

3 min
El replegament

BarcelonaDESAFIAMENT. Qualsevol crisi necessita lideratge. Algú que prengui decisions encertades per protegir la població i aturar l’amenaça. Però les crisis també van carregades d’incertesa, d’urgència, de mesures desesperades i massa política simbòlica. Fer veure que s’actua amb autoritat, per interessos o per no cedir al vertigen d’una realitat que es descontrola. El coronavirus és el desafiament total: sanitari, econòmic, de lideratge i, fins i tot, de model polític.

Segons els experts, el Covid-19 s’ha convertit en la tercera gran crisi que vivim des del final de la Guerra Freda, després dels atemptats terroristes de l’11 de setembre del 2001 i del col·lapse financer del 2008. De cadascuna n’hem sortit més febles. L’11-S es va traduir en restriccions globals de moviments, en persecucions policials i judicials fora de la llei, en guerres il·legals i la consagració del terrorisme global com a nou enemic. La crisi econòmica post Lehman Brothers ens ha deixat un món més desigual, un estat del benestar amenaçat i unes promeses de refundar el capitalisme que no van sobreviure ni els primers mesos de l’embat financer. A cada crisi hem anat perdent drets.

El coronavirus, però, “es produeix en un clima polític fosc, més similar al de principis dels anys 30 [del segle passat] -escriuen els experts del centre Brookings Thomas Wright i Kurt Campbell-; durant l’última dècada el món s’ha fet més autoritari, nacionalista, xenòfob, unilateralista, antiestablishment i antiexperts”. A més, la gran diferència entre el coronavirus i moltes altres epidèmies que van canviar el curs de la història rau en la capacitat de viralizar la por i el desconcert que provoca; en la velocitat i efectivitat amb què ha amplificat les vulnerabilitats d’un món connectat físicament i comunicativament.

MODEL. ¿Qui està més ben equipat per fer front a una pandèmia, les democràcies liberals o els règims autoritaris, en la seva capacitat d’imposar mesures dràstiques a la seva població? És una pregunta que es repeteix aquests dies, malgrat que la pandèmia ha demostrat que d’entrada afecta els uns i els altres per igual. I els uns rere els altres, governs autoritaris o democràcies liberals han enfilat el camí del replegament. Amb valors oposats, sistemes de salut diferents, amb lideratges més o menys consolidats i amb societats més o menys inclinades a seguir l’autoritat, la resposta ha sigut la presa de control, més o menys convincent, més o menys autoritària.

S’han anat tancant fronteres i aeroports. La propagació del virus ha anat expandint el relat del nosaltres versus ells. Del “virus de Wuhan”, com el van anomenar en un primer moment els republicans als Estats Units -acusats aleshores de racisme-, a les teories conspiratives; de l’ocultació inicial d’informació a la Xina a l’arrogància de líders com Donald Trump o Boris Johnson negant-se, d’entrada, a passar el test de contagi.

Les crisis necessiten lideratge, però ¿quin ús en faran uns líders decidits a negar realitats, a censurar informacions i a fer crides a la unitat mentre s’ataca suposats enemics reals o imaginaris? Això ha passat a Pequín o a Washington.

Els antics grecs pensaven que les plagues les provocaven els mals governants. L’Èdip tirà de Sòfocles, que intenta trobar la causa de la pesta que assola la seva ciutat, acaba descobrint que és culpa del seu mal lideratge. “Els mals pastors arruïnen els seus ramats” diuen a l’ Odissea.

El veritable lideratge encara ha d’arribar. Un cop es controli la corba de contagis vindran els efectes econòmics i socials de la pandèmia. Després de les mesures d’excepció hauran de venir les respostes que determinaran la continuïtat de governants, de models polítics i de drets ciutadans.

stats