Un reconeixement per a l'Europa del passat
BARCELONAAvui serà una altra ocasió perduda. Un premi a la Unió Europea del passat, que recollirà el triumvirat que personalitza el desencantament amb l'Europa del present. No hi haurà 27 nens de cadascun dels estats membres com va proposar un David Cameron descregut, que avui prefereix quedar-se a Londres. Ni dos europeus fins al moll de l'os com són els filòsofs Jürgen Habermas i George Steiner -dos octogeneris, un alemany i l'altre jueu-, que eren la provocadora proposta del politòleg José Ignacio Torreblanca perquè representessin aquesta Europa de la reconciliació, de la cultura i la civilització, l'Europa que renega de la burocràcia i que carrega contra uns líders que s'allunyen de l'ideal europeu.
A Oslo, Herman van Rompuy, Durao Barroso i el president del Parlament, Martin Schultz, representaran 500 milions d'europeus. Els acompanyaran quatre joves que han guanyat un concurs online explicant què és per a ells la pau a Europa. A primera fila hi haurà Angela Merkel, François Hollande, Mario Monti i un reguitzell de caps d'estat o de govern. Són els que escriuen l'Europa d'avui, lluny de la legitimitat que tenia el projecte en el passat.
Ara la crisi amenaça de fer retrocedir l'economia europea una dècada i el seu estat del benestar molt més enllà. El populisme i la xenofòbia han trobat un camp adobat pel descontentament social i la llunyania política. Una Unió obsessionada pel seu futur més immediat ha renunciat a liderar la pacificació dels conflictes que encara bullen a les seves fronteres -des de les ferides dels Balcans fins a la primavera àrab-. Aquesta és la UE que rebrà avui el reconeixement pels 50 anys de pau.
És un premi a l'entesa entre França i Alemanya, a una ampliació que va reunificar el continent, a un sistema supranacional de governar per sobre dels interessos de les capitals. En definitiva, un premi a allò que molts líders europeus d'avui qüestionen. Angela Merkel i François Hollande no tenen la mateixa idea de futur per a la Unió. Els estats han imposat la seva voluntat sobre la Comissió Europea, que era l'encarregada de defensar el mètode comunitari. Parlar de noves ampliacions és pràcticament un anatema perquè tothom sap que va ser aquesta gran entrada de deu països de cop del centre i l'est del continent el que va transformar la natura de l'animal.
La Unió Europea ja no és aquell projecte polític pensat per a sis estats de la postguerra mundial, i les seves regles han quedat obsoletes. El problema és que aquesta nova UE encara no sap què és. Avui, si més no, els recordaran que el camí recorregut ha valgut la pena, i que són responsables de tots els passos enrere que pugui fer la Unió.
