Publicitat
Publicitat

Les peces del dòmino

CRONOLOGIA. Uns antecedents ràpids i parcials: a finals del 2012, en una reunió en un despatx de la CE entre gent d’Òmnium i un funcionari polonès que coneixia bé Catalunya, el funcionari assegura a Muriel Casals que cal paciència, que el moment polític que viu el país és encara nou per a molta gent de Brussel·les, que el que es viu a Catalunya com el final amarg d’un llarg procés (el de l’Estatut del 2006) és una reclamació per a molts sorprenent als passadissos comunitaris.

Ningú era conscient del salt qualitatiu dels últims anys. L’escenari europeu havia canviat per complet. L’Europa de les regions dels 90 s’havia dissolt en un mar de noves realitats d’una UE amb 28 estats amb disparitats administratives, econòmiques i culturals massa grans per afegir-n’hi de noves. I les crisis econòmica i política que encara cuejaven ho havien acabat de tensar tot una mica més. En aquella visita, el grup ja va topar amb més d’una reticència: amb la incomprensió d’alguna eurodiputada verda alemanya amb ganes de parlar-ne i de saber, i amb el menyspreu conscient d’un admirat líder del federalisme europeu i belga a l’Eurocambra que fa quatre dies tornava a lloar la modèlica transició espanyola.

L’any 2014 el diari Le Monde advertia que la Unió Europea estava immersa en una “desconstrucció des de la base” amb unes institucions comunitàries qüestionades des del carrer i des de les urnes. Els escocesos avançaven cap al seu referèndum d’independència acordat amb Londres, i Catalunya accelerava al darrere amb el 9-N. A Brussel·les se sent, de cop, una sensació d’urgència real. La UE té problemes de fronteres. No només a l’est -amb Ucraïna- sinó també en el seu si. El discurs comunitari es debat entre la precaució i l’advertiment d’escenaris de caos. Però la premsa anglosaxona de referència (si més no a Europa) escrivia que el Regne Unit “podria oferir una lliçó global de com es gestiona el separatisme civilitzadament”. Europa conté la respiració.

18 de setembre del 2014: frenada general. En un any, l’escenari europeu canviarà del tot. A Escòcia guanya el no. Les següents eleccions catalanes del 2015 certificaran que el suport electoral a l’independentisme encara no és incontestable i, només 6 mesos més tard, altre cop David Cameron anuncia un nou referèndum -el del Brexit- que transformarà completament, a ulls de Brussel·les, el debat sobre la sobirania, sobre la UE, sobre els riscos de donar la veu al poble, sobre el replegament nacional davant la globalització. La carpeta catalana ja no és urgent. El futur de la UE està en joc. Els problemes interns els han de solucionar els estats membres.

AMENAÇA. Aquesta és la UE d’avui. La que ha decidit enfortir-se davant el Brexit. La que “no es pot permetre la desintegració dels seus estats membres” perquè són ells, precisament, els que fan de “fonaments” d’aquesta Unió, escriu l’exministre d’Exteriors alemany Joschka Fischer. Unió és la nova paraula clau per combatre la crisi existencial que suposa l’adeu britànic. Un tancament de files general. “En aquests moments difícils -sentencia l’ex primer ministre francès Manuel Valls a Twitter després de l’anunci d’un 155 tan invasiu com incert- hem de donar suport a les decisions del govern de Mariano Rajoy i a l’estat de dret”.

La UE no es pot permetre ni una crisi existencial més. En té massa d’obertes i encara se sap massa feble. 120 funcionaris de la Comissió, de diverses nacionalitats, han enviat un missatge intern al president, Jean-Claude Juncker, lamentant el silenci de la institució davant la violència exercida per l’estat espanyol durant l’1-O i, malgrat tot, ells mateixos reconeixen que el discurs oficial (a la sala de premsa i als despatxos) no s’ha mogut.

El 2014 Escòcia era la peça de dòmino que podia obrir un escenari sense precedents a Europa. Però aquella era una peça acordada legalment entre dos governs que s’havien reconegut el dret a fer-ho, i la UE havia d’acatar.

El 2016 el Regne Unit torna a activar una altra amenaça de desintegració. Ho fa en ple auge del populisme arreu d’Europa, amb una utilització matussera i irresponsable del debat migratori que també es manipula des d’alguns estats del centre i l’est de la Unió. Les esquerdes internes es fan més profundes i, per un moment, es tem seriosament per la continuïtat del projecte comunitari.

Aquest 2017 la clau de tot és l’estabilitat. La peça catalana és feble i amenaça un dòmino que també ho és. Quan la UE mira cap a Catalunya només hi veu (o hi vol veure) la imatge d’un nou desafiament.

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF