El món el 2018

PeriodistaARMES. L’any 2018 la despesa en armament a nivell global arribarà al nivell més alt des del final de la Guerra Freda i no és només mèrit de l’anunci furtiu de Mariano Rajoy d’incrementar en un 80% el pressupost espanyol de Defensa els pròxims set anys -comunicat per carta a l’OTAN i sense debat públic-. Grècia, Turquia, el Regne Unit, Polònia, Romania i les tres repúbliques bàltiques arribaran aquest any al 2% del PIB en despesa militar que l’Aliança Atlàntica exigeix als seus membres. Una victòria per a Donald Trump i per a aquesta Europa que creu en una Unió de fronteres amenaçades. La por a Rússia; la por a les arribades de migrants i refugiats; soldats a càrrec de la vigilància de la via pública a les grans capitals europees i coalicions militars internacionals que bombardegen a milers de quilòmetres de distància enemics nascuts d’altres bombardejos occidentals anteriors. Davant la vulnerabilitat, més despesa en Defensa. Davant la falta d’una estratègia clara per aturar conflictes regionals, resposta militar. Per recosir una Unió amenaçada per la sortida del Regne Unit, més integració començant per la cooperació militar. Més armes inútils per omplir els buits de poder que deixa la retirada dels Estats Units de Trump d’aquest ordre global dissenyat des de Washington, i l’empetitiment d’una UE dedicada a superar les seves crisis internes. Europa es rearma davant de Rússia mentre la despesa militar del Kremlin va a la baixa. La feblesa econòmica del putinisme ha obert altres vies d’influència política per a un règim amb una estratègia clara, ingerències planificades i l’habilitat d’haver-se convertit en un actor clau al Pròxim Orient i el nord d’Àfrica. Influència regional per recuperar poder global.

Són temps de molta arrogància política i poca visió.

CAOS. El 2018 serà l’any de la reorganització del terrorisme jihadista. Sense el paradís a la terra que reguen les aigües del Tigris i l’Eufrates però amb el mateix projecte entre mans: escampar la por.

Amb la desfeta del califat proclamat el 2014, després de la pèrdua del territori conquerit a l’Iraq i Síria, ara viurem el retorn reforçat de la franquícia. No només del Daeix, també d’Al-Qaida, que sortirà de l’ombra de l’autoproclamat Estat Islàmic per reaparèixer com l’altra gran organització rival. Encara queden 3.000 combatents de l’EI sobre el terreny -segons càlculs de la coalició internacional-, però la guerra del Daeix té molts fronts. No és només territorial, també és política. I la coalició internacional que bombardeja el Pròxim Orient és totalment inútil per combatre l’amenaça sobre Europa. Més derrotes sobre el terreny no vol dir menys atemptats a casa.

El 2017 ha sigut l’any del declivi de les conquestes, el finançament i la presència mediàtica, però el jihadisme postcalifat deixa Síria i l’Iraq plagades de milícies armades i senyors de la guerra locals, en una regió que seguirà militaritzant-se. Milers de musulmans morts a l’ombra de la gran cobertura mediàtica dels atacs a Occident i una Europa espantada, amb ferides a Londres, Barcelona, París, Brussel·les, Niça, Manchester, Berlín o Istanbul.

ABDICACIONS. Les emergències humanitàries seguiran acumulant-se aquest 2018, mentre la resposta dels líders globals no fa més que desvirtuar o afeblir els compromisos internacionals. Murs, acords il·legals, externalització de responsabilitats humanitàries, camps de refugiats atrapats en sòl comunitari, esclavatge al nord d’Àfrica, i els Estats Units retirant-se dels acords contra el canvi climàtic o de les negociacions per regular les migracions. És el que Richard Haass anomena “l’abdicació” voluntària de l’exercici del poder i de la responsabilitat. Lideratges convençuts que poden engrandir el seu país al marge del que passi en un món que s’està recomponent, on l’acceleració del canvi tecnològic i de les amenaces transnacionals i virtuals està forçant una redistribució del poder a escala global. On no hi ha abdicació innòcua possible.