La (geo)política de la tecnologia
AMENAÇA EXTERIOR. 15 de maig: Donald Trump declara la guerra a Huawei i anuncia una de les seves recurrents emergències nacionals “per les amenaces contra la tecnologia i els serveis d’informació i comunicació dels Estats Units”. 23 de maig: el president nord-americà insinua que la preocupació per la seguretat nacional podria ser relativa si la Xina es mostra disposada a negociar un bon acord comercial bilateral. 29 de juny: arriba el dia de la treva. Washington i Pequín restableixen converses econòmiques, l’amenaça dels aranzels comercials -eina central de la política exterior de Donald Trump- cau de l’agenda i, de cop, les empreses nord-americanes ja poden tornar a vendre productes i components al gegant tecnològic xinès, Huawei.
És l’últim escenari de la confrontació tecnològica i política que està revolucionant els equilibris globals, amb acusacions de ciberespionatge i de nacionalisme tecnològic incloses.
Els últims anys, la Xina s’ha servit dels ciberatacs per desestabilitzar, per exemple, països amb qui manté disputes territorials regionals: les Filipines, el Vietnam, Taiwan, Malàisia o Brunei n’han estat víctimes. Del cantó nord-americà, l’octubre del 2018 Microsoft va admetre que estava disposada a vendre al Pentàgon qualsevol sistema d’intel·ligència artificial que necessités per “construir una defensa forta” dels Estats Units. És la geopolítica de la tecnologia. I la Xina marca el ritme d’aquests canvis a través del control d’aquesta transformació tecnològica, que està redefinint lideratges, poders, amenaces i capacitats d’innovació i repressió. “El ciberespai és avui el nou terreny de confrontació en la contesa militar”, afirmava un estudi de l’Acadèmia de les Ciències Militars xinesa del 2013. El camí, doncs, s’ha anat traçant amb temps i estratègia.
REPRESSIÓ INTERIOR. “L’enduriment polític a la Xina posa en qüestió la idea que el progrés econòmic porta desenvolupament democràtic”, explicava fa uns dies Manuel Muñiz, degà de l’Escola d’Afers Globals de l’Institut Empresa, en la presentació de l’Anuari 2019 que publica el Cidob. Muñiz posava xifres a l’evolució: entre el 1992 i el 2016 el PIB de la Xina ha passat de 400.000 milions de dòlars a més d’11 bilions, i la despesa militar ha augmentat dels 10.000 milions als 175.000 milions de l’actualitat. Però també hi ha les xifres de la repressió política. El govern xinès ja té més de 200 milions de càmeres instal·lades arreu del país per controlar la població, sobretot en aquelles zones on hi ha moviments dissidents. Control facial, de l’iris dels ulls, registres obligatoris de mostres d’ADN i, pròximament, fins i tot programes de lectura i reconeixement de les emocions a distància, defineixen la nova realitat orwelliana d’una intel·ligència artificial al servei del control i la vigilància dels ciutadans. La Xina ha edificat una nova Gran Muralla virtual susceptible d’identificar el malestar social intern. És part de la seva “defensa activa”. Control interior i expansió exterior.
Avancem cap a una “col·lisió per la frontera tecnològica”, per la captura d’un coneixement al servei de les desigualtats, adverteix Manuel Muñiz.
La transformació tecnològica comporta transformació política i social. Ens ha canviat el concepte de poder, la idea d’amenaça i els escenaris de confrontació. Canvia l’arquitectura global. Internet és el nou territori geoestratègic, i la tecnologia, el camp on es decideix la pròxima hegemonia global. Washington i Pequín estan en ple desafiament per controlar-los.
