De la frustració a la indignació
Si les acampades de milers i milers de persones que s'han estès arreu de l'estat és la primavera de la frustració, com l'ha anomenada el Washington Post , jo ja la compro. Després de tres anys de crisi profunda en una Europa que s'esquerda entre l'abstenció i el populisme, que quan es revolta ho fa des de la impotència i, de vegades, esclata amb violència als carrers de Londres o Atenes, jo prefereixo aquesta protesta pacífica, festiva, heterogènia i determinada, encara que només sigui per dir que ja n'hi ha prou.
La distància entre els votants i els grans partits polítics arreu d'Europa és més gran que mai, i fins ara s'ha traduït en càstigs electorals i pèrdues de majories històriques. És l'Europa de les coalicions dèbils i de l'extrema dreta apuntalant un nou conservadorisme a països fins fa poc modèlics, i a d'altres que ja fa anys que han deixat de ser-ho. Deia una enquesta, divendres, que si avui hi hagués eleccions a Àustria, l'extrema dreta de l'FPO, el Partit de la Llibertat -que un dia va fundar el controvertit Jörg Haider-, es convertiria en la primera força. I per si li calen reforços, hi ha un altre partit populista de dretes que també s'emportaria un 13% dels vots. Segons el responsable de l'enquesta, la victòria extremista no es deuria a la por de "suposades allaus migratòries" si no al gran desencantament dels austríacs amb la política, i sobretot amb l'actual coalició de govern. L'FPO fa mesos que fa campanya a favor d'expulsar Grècia de l'euro.
La gent s'allunya, i quina és la resposta de bona part de la classe política europea? La primavera de la por. Feina tindrà la Comissió Europea per reconduir el debat sobre l'enduriment dels controls a l'espai Schengen que s'ha obert entre els països de la Unió i que pot enverinar la pròxima cimera de caps d'estat i de govern del mes que ve.
El problema és l'atur
El 2006, la immigració i la inseguretat eren les principals preocupacions de la població espanyola. Avui són al capdavall de la llista. És l'atur i la crisi el que preocupa, sobretot al 45% dels joves que busquen feina. La gent vol treballar però mentre espera -o desespera- veu com aquesta setmana la Comissió Europea ha denunciat que els sous dels alts càrrecs de les entitats bancàries espanyoles són escandalosament alts.
I per si això no escalfa prou l'indignòmetre, la cancellera Angela Merkel ha qüestionat per què cal compartir moneda amb uns països que fan massa vacances i es jubilen molt aviat. Uns graus més de temperatura d'indignació. Merkel continua sense entendre que ni el populisme dels clixés la salva a les urnes. Avui tindrà una nova derrota a les eleccions del land de Bremen. Com a mínim, el setmanari Der Spiegel li ha recordat aquesta setmana que Alemanya era fa només uns anys "el malalt d'Europa" amb un estat del benestar tan generós que "els treballadors tenien massa vacances, els salaris eren molt alts i hi havia pocs incentius per buscar feina", explicava un article que pretenia trencar "el mite de la gandula Europa del sud".
Entre alemanys i espanyols hi ha, oficialment, dos dies de vacances anuals de diferència. Tan se val, el mal ve del sud. En pastera, en finances públiques poc sanejades, en les diferències socials que creen els sous escandalosos per aquells que hipotequen el futur dels més castigats. La solució per mantenir-se al poder no pot ser llançar-nos els uns contra els altres. Quan tot Europa estigui en braços del populisme, què més quedarà?
